gabinet de curiositats
Artur Ramon Navarro
El pianista com a mèdium
Diuen que no s'ha de tornar mai al lloc on un dia vas ser feliç. Contradient el tòpic, vam tornar a un pis de l'Eixample de Barcelona, a la llar on vam viure setze anys i on van néixer els nostres fills. Ens va rebre el nou llogater, un pianista suec. A la sala, on vèiem la televisió, ara hi havia un piano de cua i el nostre amfitrió ens va tocar dues peces de Chopin en un concert només per a dues persones, la meva dona i jo.
Mentre tocava vaig tancar els ulls i em van venir, com en una pel·lícula rebobinada a càmera rapidíssima, les imatges dels nostres anys feliços en aquell pis. Per la porta entraven i sortien els nostres fills, familiars que malauradament ja no estan entre nosaltres i alguns individus que van ser un dia amics.
Mentre veia com feia anar els seus dits de virtuós acariciant les tecles de marfil del piano, m'adonava que el pianista era un enllaç entre la música i nosaltres, entre els compositors que van crear aquelles peces segles enrere i nosaltres que ara les escoltàvem. Una mena de mèdium. I vaig pensar que els que ens dediquem a difondre l'art hauríem d'acabar sent també intèrprets, mèdiums, entre el que veiem i els altres i expressar l'emoció que comporta veure una obra, sentir-la i explicar-la de manera fluïda i natural, sense artifici ni pedanteria. Manca molta pedagogia de la senzillesa quan t'enfrontes a l'art i sobra tota aquesta retòrica absurda i vaga, pretesament intel·lectual, que complica justament l'enllaç, la posició d'intermediari. Cal perseverar amb rigor i passió a fer visible l'invisible.