La closca esquerdada d'un cargol

En comptes de treure de les golfes tots els ornaments nadalencs i començar a disfressar els racons de casa per fer que el temps encara faci més via –es veu que no en fa prou!–, m'estimo més recular a dies càlids de setembre, sense nostàlgia de cap mena, quan vaig passar pel sedàs de l'escriptura tot allò de bo i millor que el bon temps m'havia escalfat:

“Aquest darrer estiu no he sortit de la meva comarca, del meu poble, de ca meva, es pot dir” contesto a la pregunta tan inesperada com original de “on has anat aquest estiu?” Però amb aquesta breu resposta –que ben mirat també l'hauria pogut escurçar amb un eixut “enlloc”– ja n'hi ha hagut prou per fer de pròleg a una guia de viatge tan interminable com insofrible del meu interlocutor, tot just se li ha esborrat un dèbil gest de cortesa commiseració per la meva “penosa” –deu pensar– immobilitat estiuenca.

La veu del relat mal girbat d'una llista de llocs i d'anècdotes insubstancials, del record trinxat per l'exageració i pel plaer de deduir inevitablement que em farà delir s'esmorteeix dins meu pel so sord dels meus mots silenciosos que ara em xiuxiuegen: “no et deixis endur per les aigües irritades del torrent, cerca la calma del delta; no diguis res més, amaga't”. Però esquitxo amb una mirada indiferent.

Quan la calor es fa tan sòlida que es pot tallar a trossos, els vells diuen que el millor remei és no moure's gaire o no moure's gens. Tot i amb això, estant a l'ombra i quieta, també m'he anat descomponent, fatigant i esberlant com una síndria que cau a terra –i que si ningú aplega, s'hi posaran les formigues i els cucs i es farà malbé.

Certament, en aquest temps mort del partit anual, he mirat de ser tan silenciosa com les coses, he esperat una bona estona cada dia sense a penes bellugar-me, com quan un espera que se t'atansi un moixó que qualsevol moviment pot espantar. Tanmateix, els dies passen per damunt nostre, ens trepitgen i ens deixen la seva petjada en forma de nafres, i essent tan esmunyedissos sempre fugen ben lluny i fins mai més. La vida passa i per a molts passa molt lluny i, ben múrria, fa una marrada per evitar els qui esperen. I encara no s'ha acomplit res, tan sols un altre estiu.

Aleshores arriba la tebior a la galta, la llum mandrosa del sol de tarda al clatell, l'olor de brisa i de most en l'alè que s'inspira, la dolçor de la malenconia al cor. Es veuen a venir els colors terrosos que no gosen de cridar l'atenció ni d'aparentar el que no són, discrets i temorencs; es deixen sentir aires més frescs d'una tardor que s'anuncia.

I per què camino ara com els animals quan el temps de veda s'ha acabat? Per què faig els passos d'esma, doncs? Per què estic a punt d'enviar a pastar fang el proper que em vulgui explicar què ha fet d'extraordinari aquest agost?

Potser, després de tanta xafogor que ha covat molta mandra, em cal trobar el camí del treball diari, de la realitat quotidiana. Perquè la quotidianitat és un tros de casa –on aixoplugar-se de les calamitats de la intempèrie–, encara que aquesta casa no sigui pas més que la closca esquerdada d'un cargol, però closca al cap i a la fi. Potser el silenci i la quietud després d'un dia de feina intens podran fer més consistents i segurs els meus fonaments, i el resguard més agraït. I tant de bo que aquests quatre mots, que com pedres fan de passera, em permetin franquejar el buit que em separa de la riba dels vells ritmes i de les conegudes hores.

Entre voltar sense solta ni volta per aquests mons de déu –mons més fotografiats que contemplats, més xatejats que viscuts– i romandre com una pedra que l'herba de la inactivitat cobreix ben aviat –qui em trobaria enmig de tot el que em creixeria al damunt?–, hi ha d'haver una altra mena de vacança que provi més. Aveiam si la trobo l'estiu que ve.

“Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç” deia la guineu en El petit príncep. De moment, doncs, em resta la inquieta joia anticipada del retorn.