Sensibilitat social malmenada

Jacques Audiard aborda amb Dheepan una qüestió tan clau com dolorosa d'aquests temps: la migració deguda als conflictes polítics, les dictadures, les guerres civils, el malestar social i la pobresa de molts països. Ho fa a través d'un personatge anomenat Dheepan: un tàmil que, havent lluitat contra la discriminació de la seva ètnia en una guerra civil que està a punt de perdre, fuig de Sri Lanka junt amb una dona i la filla d'aquesta. No les coneix, però formant una família falsa creu que podran trobar més fàcilment asil a Europa. Arribats a París van d'una casa d'acollida a una altra fins que Dheepan aconsegueix una feina com a guarda d'un edifici en un suburbi conflictiu. La vida els continua essent difícil, però entre Dheepan i la dona emergeixen sentiments vertaders que fan que la família falsa vagi assemblant-se a una de real.

Durant una bona part de la pel·lícula, Audiard narra la història amb realisme i sensibilitat social, amb la consciència de les ferides perdurables d'una guerra, del malestar provocat per la violència comesa i de les dificultats d'adaptació a un nou lloc. Els problemes del film sorgeixen quan els problemes de Dheepan s'incrementen a causa d'un grup mafiós que trafica amb drogues. Aleshores, mentre vol abastar massa coses, es manifesta l'Audiard tendent al gènere, però no amb la solidesa i contenció d'El profeta, sinó amb un excés que culmina amb un esclat de violència, propi d'un film d'acció espectacular, que trenca el realisme de la pel·lícula i li resta credibilitat. I, amb el ressorgiment del guerrer tàmil que protegeix la seva família, també es manifesta el pitjor d'Audiard, és a dir, el director que pot fer un cinema mascle ple de testosterona.

En la seva part final, doncs, el film es desequilibra i s'excedeix, però, a més, es dilueix el seu sentit politicosocial i la seva força moral. Audiard encara fa un altre pas de rosca amb una mena d'epíleg en què Dheepan i la seva família suposadament viuen tranquils acollits en un altre país, un d'aquells que cada cop van posant més obstacles a l'arribada dels que hi busquen refugi. Fins i tot, com si haguessin arribat al paradís, els colors es fan més radiants. Tot i el seu bon plantejament, per la manera com Dheepan va a la deriva i acaba sent poc responsable amb el tema que aborda, resulta incomprensible que el jurat de l'últim Festival de Canes, presidit pels germans Coen, li concedís la Palma d'Or. Li va molt grossa.