“Pot ser avantatjós que els polítics no es creguin l'art”

La crítica estil connoisseur del XIX visitant els salons i decidint què és art i què no, segurament ja no cal. Però la criticalitat és necessària, tant en art com en política, cultura i mitjans d'informació. Tot i això, es podria deixar de veure i practicar la crítica com una disciplina canònica de tall acadèmic i emesa sempre des d'espais legitimats. Hi ha tumblrs o blogs fets per gent que sovint no passa dels 26 anys amb una capacitat crítica cap al context, que no tenen res a envejar a les publicades en paper o mitjans oficials.

Crec que un bon artista és sempre crític amb el que fa i amb el seu propi context. Potser des de la crítica costa més sortir dels espais de seguretat. Però seria ben interessant que la crítica apostés per altres formes i des d'altres posicions o veus.

Em costa molt escollir un sol museu sota la categoria de preferit. En aquells on no entraria mai, hi entro igualment, perquè que no t'agradin certes exposicions o espais d'art també és interessant i té el seu morbo. A Barcelona, m'interessen espais com ara Fireplace, El Palomar, Homessesion, Green Parrot i altres propostes que ni tenen espai físic o programació regular.

Tàpies és Tàpies, i ja ocupa un espai específic en la història de l'art, no ho veig tant com una necessitat fer un relleu concret. En aquest sentit, ¿seria possible carregar-se aquesta idea d'un successor de Tàpies i pensar, per exemple, en plurals o en femení? Pot tenir Tàpies successores?!

L'art de les grans exposicions i mercats viu de grans noms en general. Estaria bé que la idea de grans noms fos obsoleta. Un dels problemes amb els grans noms, grans equipaments i tot el que es mesura en termes d'èxit és que respon a la mateixa equació del famós 1% d'una minoria molt i molt rica contra un 99% de gent precària. Els grans noms suposen un 1% del món de l'art versus una gran massa que treballa pràcticament gratis. Per fer coses interessants cal fer proves, desendreçar, prendre riscos, fins i tot equivocar-se i fallar.

[no contesta]

Si plantegem el públic com una audiència homogènia amb una identitat definida és molt difícil agradar a tothom. Aquest altre a qui es dirigeix l'art no hauria de ser vist com una massa homologada. És, de nou, qüestió de prendre riscos; sovint em sembla més valent i honest un art que no interessi a tothom que no pas un art que desperti consens general.

La maduresa semblaria quelcom lineal, evolutiu i que, en certa manera, ha d'arribar a un cim de coherència. I la història, com ja sabem, no sempre es mou en línia recta. Hi ha hagut moments molt interessants a Catalunya que han estat molt marginats per la història oficial i la política actual. Un exemple seria la tradició llibertària. L'escola moderna de Ferrer i Guàrdia o els ateneus populars van ser moments ben interessants si parlem d'història recent i, en canvi, mai han estat del tot reconeguts o legitimats, però suposo que ja interessa oblidar que també vam ser un poble anarquista.

Per sort, encara hi ha molta gent fent servir aquella anècdota de Franco que, de visita en una exposició, va dir davant dels artistes revolucionaris: “Molt bé, mentre facin la revolució pintant.” Sempre pot ser avantatjós que els polítics no es creguin l'art.