Quantes ganes de ballar

Thelonius Monk, pianista genial de la llibertat jazzística, és la banda musical, a vegades malenconiosa i a vegades agressiva en la dissonància sense excloure notes iròniques, d'un espectacle immens que, diumenge a la tarda al Teatre de Salt, va arribar com un regal de Temporada Alta: An old monk, una creació d'un actor belga descomunal, Josse de Pauw, i d'un pianista intens, Kris Defoort, que interpreta Thelonius Monk junt amb Nicolàs Thys, al baix elèctric, i un bateria de 19 anys, Samuel Ber, que va impressionar el públic assistent i no només per la seva edat, sinó per la seva habilitat i expressivitat musical.

El vell monjo és una picada d'ullet a Thelonius Monk, que en certa manera va poder dur una vida monacal lligada a la solitud creativa, és l'esbós d'un personatge i sobretot un estat d'ànim en què, arribant a una certa edat i en correspondència amb la de l'actor, hi pot haver el desig d'una vida retirada que no exclou el desig de ballar, és a dir, una afirmació de la joia de viure i de la llibertat amb la qual podem crear-nos a banda del que dicten les normes i les conveniències socials. Des del primer moment en què apareix a l'escenari, Josse De Pauw encarna aquest esperit lliure ballant a la seva manera, que pot ser la nostra, al ritme de Thelonius Monk.

La resta, sempre en tensió còmplice amb la música, és un monòleg vibrant, intel·ligent, emocionant i gens pedant en què, a prop de la vellesa, s'invoquen diverses etapes de la vida per reconèixer-hi els moments de servitud i acatament, però sobretot afirmar-hi els gestos de llibertat, que hi poden ser en l'experiència amorosa, la pulsió creativa, les ganes de ballar.

Hi ha molta ironia en aquest monòleg, com ara quan s'invoquen aquelles trobades amb vells amics que fan sentir el desig de fugir de la festa; quan s'afirma que l'ús dels diminutius és l'inici de la decadència abans d'imposar-se una sèrie de prescripcions i de controls en arribar a la vellesa; o quan es diu que les anàlisis de sang són equivalents a les novel·les policíaques. I sobretot hi ha una gran llibertat en aquest espectacle, del qual vaig sortir amb la sensació que era el millor que fins ara he vist aquest any a Temporada Alta i diria que vam sortir-ne amb moltes ganes de ballar i de viure.

Gràcies.