Un museu a les palpentes

E l dia 11 de l'11 és espe­cial per a l'ONCE, així que el res­pon­sa­ble a Lleida d'aquesta orga­nit­zació, Domingo García, va deci­dir orga­nit­zar una acti­vi­tat dife­rent, una visita al Museu de Lleida. El direc­tor, Josep Giralt, la va pre­pa­rar curo­sa­ment amb els con­ser­va­dors i la res­tau­ra­dora. “Si es fa una visita adap­tada per a cecs has de dei­xar tocar algu­nes peces o no tin­dria cap sen­tit.” Però, evi­dent­ment, això s'havia de fer selec­ci­o­nant molt bé les obres que for­ma­rien part d'aquest insòlit recor­re­gut tàctil. Un cop feta la tria, el tècnic del ser­vei edu­ca­tiu del museu, Miquel Sabaté, va dis­se­nyar una visita adap­tada en què les des­crip­ci­ons, el tacte i les olors havien de per­me­tre a la vin­tena d'invi­dents que es van apun­tar a la ini­ci­a­tiva fer un viatge en el temps. “Serà una experiència per als sen­tits”, asse­gu­rava poc abans de guiar el grup. A les dotze del mig­dia el vestíbul era ple. Molta expec­tació. Bas­tons blancs des­ple­gats i tots molt atents a les indi­ca­ci­ons. Pri­mera parada: la Roca dels Moros del Cogul. Al Museu de Lleida hi ha una rèplica de la balma on hi ha pin­tada aquesta mil·lenària dansa fàl·lica. Miquel Sabaté en va fer una des­cripció minu­ci­osa, però ells matei­xos ho van poder veure amb els seus pro­pis dits, ja que les figu­res van aban­do­nar aque­lla cova arti­fi­cial i se'ls mos­tra­ven com si fos­sin reta­lla­bles. Va ser només el prin­cipi. Peces de sílex, mone­des roma­nes, una gerra ibera i, fins i tot, la veri­ta­ble espasa que por­ta­ven Indíbil i Man­doni, “que no era una fal­cata corba, ja que els iler­gets usa­ven espa­ses rec­tes, com els cel­tes”. El grup s'anava ani­mant. “No ens ima­ginàvem que podríem tocar tan­tes coses: és fabulós.” Mercè Roig ja havia estat al museu “quan encara tenia una mica de vista”, però va ser ahir, sor­pre­nent­ment, quan el va veure. “Com can­via quan t'ho expli­quen!”, reco­nei­xia. En arri­bar a l'època romana, el direc­tor del museu va repar­tir unes tova­llo­le­tes desin­fec­tants. “Us dei­xa­rem tocar, molt excep­ci­o­nal­ment, unes làpides amb ins­crip­ci­ons.” Les mans dels cecs, ave­sa­des a l'idi­oma dels relleus, no es per­dien cap detall. El gran mosaic del Rome­ral d'Albesa, el bap­tis­teri visi­got de Bova­lar... El grup de l'ONCE gau­dia amb ganes de la visita. I això que encara que­dava el fes­ti­val d'aro­mes del món anda­lusí, que els van trans­por­tar a Les mil i una nits, i la des­co­berta dels escacs d'Àger (en aquest cas, una rèplica). Costa de veure que l'alfil és una trompa d'ele­fant –d'aquí ve el nom–, perquè nosal­tres ens mirem les peces amb ulls con­tem­po­ra­nis. El grup d'invi­dents, en canvi, ho detec­tava de seguida. També els va agra­dar poder tocar algun capi­tell medi­e­val. Jaume Sans estava emo­ci­o­nat. Ell fa cinc anys que ha per­dut la vista. “Ha estat com tor­nar-los a veure, una sen­sació increïble.” També van poder res­se­guir amb les mans un sarcòfag amb un cérvol gra­vat. “Fa poc vaig fer una visita amb nens de P4 i em van pre­gun­tar si era la casa del Pare Noel”, els va expli­car el guia a tall de pista. Les pin­tu­res i els retau­les no es podien tocar, però van poder fer-se a la idea de com eren amb tau­les de fusta llisa, cober­tes de pin­tura i de pa d'àngel, perquè n'apre­ci­es­sin les diferències. També van poder endin­sar-se en les pin­tu­res de la Pia Almoina; Josep Santín va ser el volun­tari que es va ves­tir de pelegrí amb tots els detalls: pet­xina, cara­bassa, capa, sarró... “Lleida for­mava part del camí de Sant Jaume i això a l'edat mit­jana era com ser a la guia Mic­he­lin: atreia gent de tot el món”, els va expli­car Sabaté. Tots aquests pele­grins enfi­la­ven el car­rer Cava­llers fins a la Seu Vella per vene­rar la des­a­pa­re­guda relíquia del Sant Drap, el supo­sat sudari de Crist.

En arri­bar al Renai­xe­ment, una nova sor­presa: els magnífics tapis­sos de la Seu Vella. Són peces massa deli­ca­des per dei­xar-les tocar, però a la reserva del museu se'n con­ser­ven frag­ments que van per­me­tre que els dits experts recor­re­gues­sin tot el deli­cat tre­ball que hi ha al dar­rere.

Encara a l'antiga església de Sant Josep, al final del recor­re­gut, Domingo García asse­gu­rava que no n'espe­rava tant, de la visita. “Ha estat espec­ta­cu­lar. Tenir obres ori­gi­nals a les mans et fa pren­dre consciència de la història, del patri­moni que tenim tan a prop i que no coneixíem.”