cultura

art&co

pilar parcerisas

París, ciutat morta

Civi­lit­zació i barbàrie

Després de la matança, el silenci. Al cor de la civi­lit­zació, la barbàrie. Ja ho havia anun­ciat Wal­ter Ben­ja­min a les Tesis de la filo­so­fia de la història: “No hi ha docu­ment de la cul­tura que no ho sigui també de la barbàrie.” La seva ciu­tat esti­mada, símbol de moder­ni­tat, civi­lit­zació, cul­tura i progrés, la ciu­tat dels pas­sat­ges, dels pano­ra­mes, dels ini­cis de la foto­gra­fia i exem­ple del culte a la mer­ca­de­ria, ata­cada per la barbàrie més ferotge. Aquesta ciu­tat retra­tada per Ben­ja­min amb els seus mis­sat­ges, anun­cis, cites urba­nes i exem­ple de la cons­trucció d'una veri­ta­ble ciu­tat d'immi­gració que ha aco­llit artis­tes i escrip­tors d'arreu, gent de nom­bro­sos països del món, autènti­ca­ment cos­mo­po­lita, ha hagut de viure l'hor­ror de pri­mera mà en un acte que pot ser vist com una decla­ració de guerra. Nous som­mes en guerre, ha dit el minis­tre Manel Valls.

Incer­te­ses

Pels que érem a París, els fets duen el color d'un futur incert. Ben segur que hi haurà un abans i un després. Una ombra plana sobre l'Europa dita sense fron­te­res. La guerra ha dei­xat de ser allà per ser aquí, entre nosal­tres. Aquests dies París exer­cia de capi­tal cos­mo­po­lita: Paris Photo al Grand Palais, esplen­dors i misèries de la pros­ti­tució de final del segle XIX al Musée d'Orsay, dones pio­ne­res de la foto­gra­fia a l'Oran­ge­rie i Phi­lippe Hals­mann al Jeu de Pomme. La ciu­tat més retra­tada retia home­natge a la foto­gra­fia, com sem­pre, amb mirada d'amplis horit­zons. L'endemà dels atacs, tot era silenci. La cul­tura, amb la boca tan­cada, expres­sava el seu dol. S'havia aca­bat la flanêrie retra­tada per Wal­ter Ben­ja­min i aquell París casual on André Bre­ton podia tro­bar-se amb Nadja.

La cul­tura del silenci

Museus, bibli­o­te­ques, tea­tres, audi­to­ris, cen­tres espor­tius, també Paris Photo, tot tan­cat. Era reco­ma­nat que­dar-se a casa. Esta­ci­ons de metro bui­des, cal­fred al car­rer, gen­dar­mes i exèrcit ama­tents a les can­to­na­des, plors i flors als bar­ris afec­tats, final de festa amb sang. París va esde­ve­nir el dis­sabte 14 de novem­bre un espec­tre de si mateixa, un mirall del món que no troba o no busca solució als con­flic­tes, que no prac­tica el diàleg amb l'alte­ri­tat i que reac­ci­ona a la violència amb més violència. Quan en una ciu­tat tanca la cul­tura, esdevé ciu­tat morta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.