Més de verins que de pistoles

Noves dames del crim és el segon projecte que l'Anna Maria Villalonga du a les llibreries amb l'objectiu confessat de “reivindicar la narrativa breu” i per situar autores catalanes en la galàxia de la novel·la negra, un gènere les exigències del qual, en aquest cas, semblen satisfetes amb l'única condició que hi hagi un mort –o més d'un– pel mig.

En aquest fet sí que coincideixen les tretze autores, que trenen trames de característiques força diferents, tot i que els verins sembla que són les armes d'elecció amb més protagonisme en detriment de les sofertes pistoles amb canons fumejants de tota la vida. Qui vulgui fer lectures del fet, endavant.

Noves dames del crim té els avantatges i els inconvenients dels reculls que emparenten autors –autores, en aquest cas– de personalitats diferents. Ha de ser la predilecció de qui llegeix la que dicti sentència sobre la manera de fer de cadascuna d'elles i la que estableixi si s'estima més una narrativa travada, com ara la que trobarà al Maestoso, rallentando, d'Anna Moner, o les pinzellades expressionistes de l'Exòtika, d'Isabel Franc, dos relats que, en anar seguits, constitueixen un bon exemple de la disparitat que anima aquest recull.

Cal entomar la lectura amb un cert distanciament per permetre, precisament, que el relat que atrapa l'atenció obri la porta a l'afany, a l'interès, al gaudi i, si l'experiència ha estat grata, a la persecució d'altres títols de l'autora que, amb poques pàgines, ha estat capaç d'esperonar aquella ànsia devoradora que, al final, acaba sent l'única prova real que allò que es té entre mans batega amb força malgrat la condició d'inert fàcilment atribuïble a un plec de fulls plens de negre sobre blanc.