Fer coses extraordinàries

De petits tots volem fer coses extra­or­dinàries. Al pati de l'escola o jugant al car­rer pensàvem en el que faríem de grans. D'adults, encara volem fer coses extra­or­dinàries. I n'hi ha de valents que, en comp­tes de con­ti­nuar ins­tal·lats en una vida cons­truïda amb ruti­nes, i en una certa hipo­cre­sia, deci­dei­xen des­viar-se d'aquest car­ril i recu­pe­rar les il·lusi­ons per­du­des. És el que mou els joves pro­ta­go­nis­tes de Sota la ciu­tat, Oriol Casas (David) i Muguet Franc (Dàlia), a mar­xar a la capi­tal on pen­sen que tro­ba­ran allò que un dia volien ser.

Sota la ciu­tat és la nova obra del dra­ma­turg gironí Llàtzer Gar­cia, que amb La pols (2014) va ser reco­ne­gut amb el premi de la crítica i premi Serra d'Or com a millor text tea­tral. Estre­nada diven­dres a La Pla­neta, en el marc de Tem­po­rada Alta i a través de la com­pa­nyia Arcàdia , Sota la ciu­tat és una radi­o­gra­fia gens com­pla­ent, al con­trari, un mirall ben rea­lista del joc de les apa­ren­ces que és el món de la cul­tura, cen­trant-se sobre­tot en el tea­tre. Perquè David i Dàlia, ell com a escrip­tor i ella com a actriu, ente­nen “fer coses extra­or­dinàries” lli­gat al con­cepte de cre­ació. No és inútil dedi­car-se a “crear” –rei­vin­di­car el tea­tre honest i no el ben­pen­sant per a ulls bur­ge­sos– en un món de fina­li­tats pro­duc­ti­ves? Per Dàlia és tot el con­trari, se sent útil; així ho explica al veterà direc­tor de tea­tre que inter­preta Albert Pérez, immers en una altra frus­tració: el cre­a­dor revo­lu­ci­o­nari, una patum del pas­sat, víctima de l'oblit, i que no ha sabut o no ha vol­gut adap­tar-se a un pre­sent que entén la cul­tura com un apa­ra­dor i que l'allu­nya de con­cep­tes com ara l'art, l'hones­te­dat i el com­promís, per enten­dre's només amb els valors d'un negoci. En el trans­curs de la història, Dàlia enco­rat­jarà el direc­tor de tea­tre a recu­pe­rar aquest espe­rit, de quan “el tea­tre tenia vida” mun­tant una sala alter­na­tiva, ano­me­nada La Reserva, que s'estre­narà amb la repre­sen­tació d'Amb la ràbia al cos (1956) de John Osborne.

El collage és com­pleta amb l'artista, para­digma de la moder­ni­tat: amb milers de segui­dors a Ins­ta­gram, que es fa una foto amb un lli­bre de Hemingway – que “sem­pre queda bé”– i la que coneix a tot­hom i que tot­hom coneix perquè del que es tracta ara en la cul­tura, és de “ser vist i de si t'han vist”; un altre tipus d'hipo­cre­sia. I evi­dent­ment la façana ser­veix per ocul­tar la soli­tud.

Sota la ciu­tat es desen­vo­lupa en un to de drama però endol­cit amb fra­ses sarcàsti­ques, un humor que apro­xima la història a l'espec­ta­dor; un molt bon text tea­tral, crític amb la soci­e­tat que ha dei­xat de fer “coses extra­or­dinàries” i que ens recorda que pot­ser val la pena no dei­xar d'inten­tar fer-ne.