cultura

poesia

jordi llavina

La segona pàtria

Fa temps que sos­tinc que algu­nes de les millors notícies que ens arri­ben de la poe­sia en llen­gua cata­lana
actual pro­ve­nen de l'illa de Mallorca. Les fir­men poe­tes savis, magnífics, com Nico­lau Dols, Miquel Àngel Llau­ger, Sebastià Perelló o Gabriel de la S.T. Sam­pol, per
esmen­tar-ne qua­tre que estimo espe­ci­al­ment. Tots els quals duen a terme, també, una feina molt meritòria com a tra­duc­tors i pro­fes­sors de lite­ra­tura. El lli­bre que
pre­sento avui n'és una mos­tra palmària, rotunda.

Lis­bona és una obra escrita amb tanta intel·ligència com­po­si­tiva com sen­si­bi­li­tat lírica. Sam­pol, tra­duc­tor del por­tuguès, hi deixa regis­trada la seva passió –en el doble sen­tit del terme– per la capi­tal lusi­tana, cap i casal de la seva segona pàtria i fogar dels espe­rits que, com el seu, són pro­clius al somi­eig de la bellesa. El jo del lli­bre es pas­seja per diver­sos indrets de la ciu­tat (pla­ces i car­rers, esglésies, un cemen­tiri, el jardí botànic), i, en cada un d'ells, con­si­dera el temps i la història, com també el dei­xant que queda de l'un i de l'altra en la consciència del poeta. Igual que el pro­ta­go­nista d'El lli­bre del des­as­sos­sec, Sam­pol con­fronta allò que és únic amb el que és divers. “Ritme, prosòdia radi­cal, d'aquest lli­bre que fa anar a l'una allò que és per­sis­tent i sos­tin­gut amb el que fuig, tren­cat i dis­con­tinu”, explica Perelló en el pròleg; un poeta, per cert –el mateix Perelló–, que apa­reix, en l'al·lusió als seus ver­sos, en una de les peces del lli­bre (“Lle­gir ver­sos cata­lans és de les poques bau­les / que no vol­dria tren­car mai”). La ciu­tat blanca és, per dret propi, un dels esce­na­ris pri­vi­le­gi­ats per con­tem­plar les feri­des de la història, el riu tèrbol del temps que, com el Tajo, fa via avall. Lle­giu, si no, l'esplèndid Igreja de São Domin­gos: “un incendi / no ho pot devas­tar tot”, en què, com passa també en els poe­mes Jar­dim Botânico i Por­tela, el poeta d'Alaró ret home­natge al Riba august de les Ele­gies de Bier­vi­lle.

Sam­pol ha escrit alguns dels sonets més per­fec­tes que he lle­git els dar­rers anys. En un dels poe­mes del lli­bre, Rua dos Dou­ra­do­res, s'empesca un neo­lo­gisme molt sug­ge­ri­dor: ame­var. Diu, exac­ta­ment, refe­rint-se a Ber­nardo Soa­res: “La inqui­e­tud / m'ha niat dins el món i els ulls que el miren / amb aques­tes
parau­les ame­va­des.” Durant l'Any Vinyoli vaig comen­tar mol­tes vega­des el poema VIII del seu Lli­bre d'amic, “i estimàvem les coses [...] / i les fèiem nos­tres per causa / de l'amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les”. Mal­grat haver-ho desit­jat amb tota la meva ànima, m'ha estat sem­pre impos­si­ble anos­trar-me res, bal­da­ment fos un poema del de Bar­ce­lona, perquè sóc sol a pos­seir. En canvi, ja m'he ame­vat els ver­sos de Sam­pol, del pri­mer a l'últim, que, tot d'una, m'han fet venir mol­tes ganes de tor­nar a Lis­boa, vint-i-cinc anys després de no fer-hi cap. És
el millor elogi que puc fer d'aquest bell lli­bre.

Lisbona
Gabriel de la S.T. Sampol
Pòrtic: Sebastià Perelló Editorial: Lleonard Muntaner Palma, 2015 Pàgines: 62 Preu: 10 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.