El paradís shakespearià

Tres milions de visites cada any

El viatger que opti per anar a Stratford pot comprovar in situ l'atractiu que l'univers shakespearià d'aquesta vila d'uns 25.000 habitants exerceix sobre les multituds, com evidencien els més de tres milions de persones que la van visitar el 2014. És un Shakespeareland en tota regla: des de la Birthplace o casa natal fins a la Hall's Croft, de la seva filla Susanna, o l'església on està enterrat i els jardins de New Place, la que va ser la seva darrera residència, tot el recorda i l'honora. En un nivell superior se situen les representacions de les seves obres i els actes acadèmics sobre la seva figura. Però el que cerca el gran públic, a banda dels seus llibres, és endur-se un record shakespearià, quelcom tangible, ja siguin els souvenirs més sofisticats o els més extravagants i trivials, en un marxandatge que ha anat creixent al llarg dels segles. La idolatria va començar l'any 1769, amb motiu del Jubileu Shakespearià organitzat per l'actor David Garrick. Mrs. Hart, descendent de Joan, germana de Shakespeare, va ensumar el negoci, i va iniciar un lucratiu petit comerç de relíquies: la cadira on s'asseia el poeta a la vora del foc, la tassa d'on bevia, la seva espasa, la pipa que fumava, la seva cullera i cent objectes suposadament familiars que –oh, prodigi!– no s'esgotaven mai... Era l'inici del deliri.

Avui es ven tot allò que du el nom de Shakespeare. Aquest fetitxisme dóna vida a Stratford i aconsegueix diners per a la conservació del patrimoni i per a la investigació sobre el dramaturg. És un primer graó per arribar a productes més intel·lectuals. I fomenta l'interès pel personatge a través d'una ruta shakespeariana que inclou la visita al cottage de la seva dona Anne Hathaway al llogaret de Shottery o al de la seva mare, Mary Arden, a Wilmcote.

Comprovarem que visitar Stratford és molt més que fer una devota immersió en els tres grans teatres de la Royal Shakespeare Company (el Swan, el Royal Shakespeare i el Courtyard) que programen durant tot l'any les seves 37 obres amb més de cinquanta muntatges. També ho és assistir a les inoblidables representacions a l'aire lliure sobre la gespa, amb el fons unparallelled d'un riu Avon ple de vida, però també de pau.

Perquè a Stratford el temps s'alenteix passejant al costat del canal navegable que uneix Stratford amb Birmingham o per les delicioses avingudes arbrades que voregen l'Avon, solcat per cignes i aus aquàtiques, barquetes esportives i petits vaixells turístics o domèstics. O contemplant als jardins de Bancroft el monument al poeta erigit el 1888, amb ell assegut al centre flanquejat en un nivell inferior per quatre escultures dels seus personatges: Hamlet, Lady Macbeth, el príncep Hal i Falstaff, representant la filosofia, la tragèdia, la història i la comèdia. O visitant el Shakespeare Centre i la seva biblioteca, determinades cases particulars amb aroma isabelí o les assortides llibreries antiquàries. Però és al vespre quan l'ambient s'anima i s'accelera en els nombrosos pubs o coffee shops, com ara el Black Swan, amb les parets plenes de fotos d'actors famosos i on es reuneixen els comediants de la RSC, es discuteix sobre teatre o política i es canta. O gaudint d'una sessió paranormal al Ghost Walk o passeig dels Fantasmes, escoltant les truculentes històries d'espectres i assassinats, tan adients a la temàtica de moltes obres shakespearianes.

En més de cent anys han variat poc les ofertes bàsiques per als bardòlatres. Ho sabem perquè fa gairebé 132 anys –setembre de 1883– el literat espanyol Benito Pérez Galdós va escriure un petit llibret, La casa de Shakespeare, editat a Barcelona, per cert, que serveix de comparació amb l'actualitat. Hi narra la seva recent visita a Stratford, empès per una gran admiració pel poeta. Descriu minuciosament el seu viatge, lloa molt el poble –“Entrar a Stratford és com entrar a la glòria”– i l'estada en un hotel: The Shakespeare. Un edifici emblemàtic del segle XVI que avui encara conserva les mateixes característiques que descriu Galdós: totes les habitacions, amb mobles i llars de foc de l'època elisabetiana, porten el nom d'obres o personatges shakespearians.

Si la introducció de la informàtica ha suposat un gran avenç per a la documentació i la recerca shakespearianes, en canvi els anys han modificat molt poc l'accés a les cases relacionades amb el poeta. Només que l'any 1883 les ensenyava una sola persona (Washington Irving la va descriure com “a garrulous old lady”) i enguany ho fa una persona per cambra. Galdós va veure vidres i parets plens de noms anònims i de famosos, com ara Dickens, Goethe i Byron, però fa anys que es van prohibir els grafits. En canvi, remarca Galdós que no va veure ni un sol nom espanyol als grans llibres de visites. El fet continua, perquè actualment són pocs, malgrat que aleshores els visitants anuals eren disset mil i avui passen dels tres milions. En la visita de Galdós, les flors que Shakespeare cita en les seves obres lluïen com ho fan ara als jardins de New Place, la mansió propietat del poeta, on va morir, i que desgraciadament va fer ensorrar el seu darrer i nefast propietari, el reverend Gastrell, tip dels admiradors que la visitaven.

Un altre escenari sense canvis és la Holy Trinity Church, el bellíssim temple normand amb torre del segle XIV on hi ha la seva tomba. I que en paraules de Galdós és el lloc més interessant de Stratford, perquè “fa una impressió mística i és digne d'encabir la memòria i les despulles del dramaturg més gran que han produït els segles”. Aquest impacte que va fer l'església en Galdós continua sent vàlid, si obviem el mediocre bust del poeta al costat de l'altar central. Els magnífics vitralls creen un clima màgic, al qual contribueix l'epitafi amb maledicció faraònica redactat pel mateix Shakespeare: “Bon amic, per Jesús, guarda't de cavar la pols aquí tancada. Beneït sigui l'home que respecti aquestes pedres i maleït aquell que remeni els meus ossos.” I a l'exterior del temple, el silenci de l'auster cementiri normand a prop del brogit rialler del riu Avon és un més dels atractius immaterials que conformen el fascinant paradís shakespearià de Stratford. Per gaudir-lo, només cal evitar els cants de sirena mercantilistes i cercar els ambients explícits o secrets per on circula –trapella i esmunyedís– l'esperit immortal de Shakespeare.