cultura

Crítica

jazz

Present i futur

Amb permís de Diana Krall, el concert de jazz vocal més destacat de la present edició del Festival de Jazz haurà estat el que la nord-americana Cécile McLorin Salvant, estrella en ascens del gènere, va oferir dijous al Barts. Va impressionar, d'entrada, la seva seguretat, habitualment impròpia d'algú de 26 anys, així com els diferents colors d'una veu evocadora d'Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan que, tot i no ser exageradament espectacular, sí que es caracteritza per l'expressivitat i perquè mai no busca la via fàcil.

Després de l'agraïment de Joan Anton Cararach, director artístic del festival, al públic per no haver deixat d'anar a concerts després dels atemptats a París (ocorreguts quan, al Barts mateix, Richard Galliano i Sylvain Luc honoraven la memòria d'Edith Piaf, parisenca il·lustre), McLorin Salvant va comparèixer acompanyada d'un quartet de piano, contrabaix i bateria amb el qual es va entendre amb exquisida perfecció. Divertida sense voler provocar la riallada fàcil, va imprimir caràcter durant una hora i mitja a un repertori amb moments de brillantor com Jeepers creepers de Billie Holiday, una ària de l'òpera Street scene de Kurt Weill (“mai fins ara m'havien aplaudit tant amb aquesta cançó”, va confessar sincera) i What's the matter now?, de Bessie Smith. Imaginar-la cantar d'aquí a deu, vint, trenta anys no és apte per a melòmans amb vertigen.

Cécile McLorin Salvant
47è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona
Barts, 19 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.