Màgica escena

Una veritable escudella artística que no porta enlloc, o que condueix al buit més profund d'un mateix. Insinuant molt més que no pas ensenyant. Fent-se molt gelós de cansar i aportant colors, textures, joc continu. Amb alguna pausa, volgudament llarga. Que obliga a posar el motor a zero per tornar a agafar volada. Efectivament, Bèsties és una proposta adulta de Le sort du dedans (2010). Aquella vela petita, en què el públic se sentia dins quan el cavall corria per les seves espatlles, ara duplica aforament. La pista central té molt més diàmetre. I el repte és que no sigui un forat massa negre a omplir. I no ho és. Perquè el moviment (per moments, volgudament absurd, estúpid, de líder que no sap dirigir la seva troupe i que busca l'empatia sense sort, perquè en realitat procura sempre mantenir els galons, com executa el personatge de Piero Steiner) no té aturador. Quan no és un cavall que travessa és un corb, o un artista. Lali Ayguade és fràgil i tendra com també la filla d'en Blai i la Camille. Ells mantenen els seus personatges absorts, de conversa forçada, estranya, d'impressions que cal interpretar cada espectador. Noémie Bouissou excel·leix en el número final i és un personatge absurd amb la seva necessitat de caçar els periquitos, repte impossible amb una gàbia sense fons. La força dels portadors (Julian Sicard i Marti Soler Gimbernat) aporta el pes de terra que té aquest muntatge molt volàtil, que evoca una llibertat constant, que no es vol fixar cap frontera ni pretén narrar gaire més que aquesta relació mística entre els animals domèstics i els artistes amb un to animal, renunciant al raonament. Potser en el fons, el clam de Bèsties és l'evidència que ja hi ha prou d'aquesta humanitat. Que cal trobar nous camins per sentir-se més coresponsables amb la resta de la natura. Ho reclama un ésser totèmic, d'uns colors llampants, violents, que coincideix amb el personatge del documental The missing part, aquest documental que el Temporada Alta s'ha plantejat de realitzar, anualment, amb companyies visitants del festival. I sí, aquesta animalitat coincideix molt en l'univers d'Animal Religion. En un treball mític com el Chicken legz (2014) en què també la música, les bèsties de granja i l'acrobàcia eren una altra escudella de passions. A Bèsties tothom surt amb un somriure fresc a la boca, amb la seguretat d'haver viscut emocions amables, constructives. Segurament, és el millor termòmetre per saber si hi cap fer una societat millor.