Reportatge

Ramon Llull, primer laic doctor de l'Església. Llull, primer laic doctor de l'Església

Dr. Albert Soler

Llull: ment prodigiosa, creativitat perifèrica

Albert Soler, del Centre de Documentació Ramon Llull de la UB, ens ofereix la lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall, sobre la creativitat, espiritualitat i renovació del savi

Llull no va accedir a formació acadèmica

Ramon Llull és la ment més fecunda, audaç i cre­a­tiva que ha donat la cul­tura cata­lana de tots els temps. I això no és pre­ci­sa­ment perquè la nos­tra cul­tura, mal­grat tota mena de vicis­si­tuds històriques, no hagi produït un bon esplet de genis cre­a­dors en tots els camps.

Fa gai­rebé trenta anys que em dedico a l'estudi del seu pen­sa­ment i de la seva obra vastíssima i mai no he dei­xat de des­co­brir, amb asto­ra­ment, nove­tats i inno­va­ci­ons insòlites en les seves pro­pos­tes i en els seus nom­brosíssims escrits. És una experiència que com­par­teixo amb nom­bro­sos col·legues naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals que s'ocu­pen de sec­tors molt diver­sos de la seva pro­ducció. En aquest fet rau el secret de la nos­tra fas­ci­nació per aquest per­so­natge sin­gu­lar. Com és pos­si­ble, ens pre­gun­tem, que algú sigui capaç d'una cre­a­ti­vi­tat que no sem­bla tenir límits?

Sens dubte, Ramon Llull estava equi­pat “de fàbrica” amb un cer­vell que, per força, tenia unes pres­ta­ci­ons fora del nor­mal. A les par­ti­cu­la­ri­tats neu­ro­biològiques, cal afe­gir un medi social i cul­tu­ral con­cret que el va obli­gar a desen­vo­lu­par les seves capa­ci­tats poten­ci­als en un deter­mi­nat sen­tit i a ser més cre­a­tiu del que hau­ria estat en unes altres cir­cumstàncies.

Després de la con­questa de Jaume I (1229), Mallorca va esde­ve­nir un món com­plex: la població domi­na­dora pro­ve­nia de tot arreu de Cata­lu­nya, i, en menor pro­porció, també de l'Aragó i de Mont­pe­ller. Més d'una ter­cera part de la població mallor­quina era musul­mana: la majo­ria dels que abans eren senyors de l'illa ara eren esclaus. Ramon Llull (nas­cut cap a 1232) va créixer en un con­text social cristià, encara que molt més pro­per al món semític que cap altre de l'Europa del moment. L'illa era, en aquest sen­tit, a la perifèria de la cris­ti­an­dat, una fron­tera amb l'altre. Això explica que Llull, cap als trenta anys, se sentís cri­dat per Déu a posar la seva vida al ser­vei de la causa de l'extensió de la fe, sobre­tot entre els musul­mans, però també entre els jueus i, fins i tot, entre els matei­xos cris­ti­ans.

Laic amb dona i fills

Mal­grat que la ico­no­gra­fia tra­di­ci­o­nal que repre­senta Llull –espe­ci­al­ment la que li dóna culte a Mallorca– l'assi­mila a un frare, Ramon estava casat i tenia almenys dos fills. No tenim cap prova que mai arribés a ingres­sar en cap orde religiós; ni tan sols que arribés a ser ter­ci­ari fran­ciscà. Era, doncs, un laic. En ter­mes ide­als, a l'edat mit­jana, un cler­gue era algú que havia rebut ordes menors o majors i que, per això, havia ini­ciat uns estu­dis acadèmics que li havien pro­cu­rat una for­mació intel·lec­tual sòlida i, òbvi­a­ment, en llatí. Per con­tra, un laic era algú que no havia estat orde­nat, cosa que el pri­vava de l'accés al saber reglat dels cler­gues.

Ramon no va poder acce­dir a una for­mació acadèmica. Durant nou anys, explica una nar­ració auto­bi­ogràfica –la Vida de mes­tre Ramon–, es dedicà pel seu compte a l'estudi del llatí i de l'àrab i de les dues cul­tu­res esco­lars que hi esta­ven asso­ci­a­des. Ramon vivia en una perifèria geogràfica i social, a la qual va afe­gir la seva con­dició de laic auto­di­dacte, que era una altra mena de perifèria: ecle­sial i intel·lec­tual. Aquesta doble con­dició perifèrica ajuda a enten­dre la sin­gu­la­ri­tat del seu pro­jecte apostòlic.

Vet aquí la para­doxa: un laic ille­trat és autor d'una obra enorme. La clau? El sis­tema que va desen­vo­lu­par pel seu compte, l'Art. Un sis­tema que ell pretén que ha estat una reve­lació divina.

Per­su­a­dir l'altre, no der­ro­tar-lo

Les dis­pu­tes apo­logètiques amb els infi­dels es basa­ven sem­pre en al·lega­ci­ons dels lli­bres sagrats i de les auto­ri­tats que els comen­ta­ven. Es trac­tava de dis­cus­si­ons her­menèuti­ques que ine­vi­ta­ble­ment s'enfan­ga­ven en la inter­pre­tació dels tex­tos esco­llits, que només s'adreçaven a la pròpia comu­ni­tat i que no bus­ca­ven en cap cas esta­blir una comu­ni­cació real amb l'altre. Al rere­fons sem­pre hi havia la idea de la con­versió mit­jançant la der­rota de l'infi­del.

Ramon, però, vol pres­cin­dir d'auto­ri­tats en la dis­puta amb els infi­dels –això vol dir, dels tex­tos sagrats i, doncs, de la Bíblia– i uti­lit­zar només “raons necessàries” en les seves argu­men­ta­ci­ons. En aquesta acti­tud tan insòlita hi hem de veure una volun­tat d'acon­se­guir una comu­ni­cació real amb els no cris­ti­ans: d'anar més enllà del diàleg de sords al vol­tant de les inter­pre­ta­ci­ons de tex­tos sagrats. Als Pro­ver­bis de Ramon (1296) ho expressa de forma sen­ten­ci­osa: “Dis­pu­tar per auto­ri­tats no ha repòs.”

Ramon par­teix de la idea que els infi­dels “hòmens són així com nós e de nos­tra natura” (Art de fer e solre qüesti­ons, 1294-95). Un veri­ta­ble diàleg per­su­a­siu, que bus­qui la con­versió de l'altre, no pot con­sis­tir ni en un atac ni en una defensa afer­ris­sada, sinó que ha de començar amb un conei­xe­ment directe de la seva rea­li­tat lingüística, reli­gi­osa i cul­tu­ral. Això és pre­ci­sa­ment el que fa Llull: escriu i parla en àrab, adopta fonts islàmiques, malda perquè l'Occi­dent cristià s'interessi per la cul­tura àrab i s'hi apro­ximi, i arriba a ano­me­nar-se ell mateix “chris­ti­a­nus ara­bi­cus”. Tro­bem en Llull, doncs, una veri­ta­ble volun­tat d'incul­tu­ració en el món musulmà. Però la seva gosa­dia no s'atura aquí, sinó que el que pretén és final­ment una trans­cul­tu­ració que faci pos­si­ble el diàleg: anar més enllà dels marcs con­cep­tu­als i simbòlics par­ti­cu­lars de cada religió; la seva pre­tensió és ofe­rir un nou marc con­cep­tual i simbòlic.

A les Qua­es­ti­o­nes Attre­ba­ten­ses (1299), el seu dei­xe­ble Tomàs Le Myésier, li pre­gunta per què en l'Art lul·liana no es tro­ben qüesti­ons sobre la Tri­ni­tat ni l'Encar­nació, i Llull li con­testa: “L'Art és gene­ral a tot­hom, cris­ti­ans, sarraïns, jueus i, fins i tot, pagans; i no seria gene­ral a tot­hom si hi hagués referències explícites a la fe cris­ti­ana.”

L'Art és, per tant, la recerca d'un ter­reny comú i d'uns fona­ments neu­trals des del punt de vista religiós. El fet que el juda­isme, el cris­ti­a­nisme i l'islam siguin reli­gi­ons mono­teis­tes, i també que la seva ciència i la seva filo­so­fia medi­e­vals deri­vin de les de l'anti­gui­tat grega, pro­por­ci­o­na­ven un àmbit pro­pici que Llull va voler apro­fi­tar.

Nou marc con­cep­tual i simbòlic

L'obra de Ramon Llull té la volun­tat de cons­truir un nou marc con­cep­tual i simbòlic d'abast uni­ver­sal, com­plet i auto­re­fe­ren­cial; un sis­tema de con­cep­tes i de símbols no mar­cat cul­tu­ral­ment ni reli­gi­o­sa­ment; un sis­tema que donava raó de la Veri­tat –la veri­tat cris­ti­ana, com no podia ser d'altra manera en el con­text de la cris­ti­an­dat medi­e­val–, i que per això s'havia d'impo­sar de manera ine­vi­ta­ble.

Aquest nou marc con­cep­tual fun­ci­o­nava amb un llen­guatge propi, l'Art, que de fet era un meta­llen­guatge que supera les limi­ta­ci­ons inhe­rents al llen­guatge cor­rent. Es trac­tava de com­bi­nar i fer fun­ci­o­nar les seves bases con­cep­tu­als com a sis­tema de demos­tració, uti­lit­zant diver­ses figu­res –sobre­tot cir­cu­lars– que n'agru­pa­ven els prin­ci­pis.

Les apli­ca­ci­ons de l'Art a la ciència que Llull va desen­vo­lu­par són múlti­ples i vari­a­des. Les dis­ci­pli­nes afec­ta­des per les modi­fi­ca­ci­ons que com­porta l'Art lul·liana donen lloc a tota una sèrie d'obres que por­ten l'adjec­tiu nou o nova al títol: Novus trac­ta­tus de astro­no­mia; Liber de geo­me­tria nova et com­pen­di­osa; Liber novus phy­si­co­rum et com­pen­di­o­sus; també tenim, en el món de les lle­tres i la filo­so­fia, una retòrica nova, i fins i tot una lògica nova.

El sis­tema que va idear Ramon era qual­se­vol cosa menys un pro­ce­di­ment còmode i semi­mecànic per a ments man­dro­ses. Necessària­ment, l'usu­ari de l'Art s'hi havia d'impli­car, perquè es veia cons­tret a apren­dre a for­mu­lar i a con­tes­tar pre­gun­tes per ell mateix i, per tant, a des­a­pren­dre les solu­ci­ons que hom ja li donava pre­fa­bri­ca­des. Llull pretén sem­pre sac­se­jar les consciències i inter­pel·lar els seus lec­tors, treure'ls de les acti­tuds reli­gi­o­ses rutinàries perquè cada fidel és res­pon­sa­ble d'enten­dre, esti­mar i recor­dar Déu, amb totes les seves for­ces, per ell mateix.

La vari­e­tat asto­ra­dora de for­mes expres­si­ves, sem­pre inno­va­do­res, que tro­bem en l'opus lul·lià s'explica, d'una banda, per la volun­tat d'ofe­rir pro­duc­tes diver­sos adap­tats a les diver­ses capa­ci­tats dels lec­tors, que així poden anar pro­gres­sant en l'exer­cici d'aques­tes; però de l'altra, per la volun­tat de Ramon d'evi­tar ruti­nes i que els lec­tors hagin de posar-se a prova en con­tex­tos dife­rents: trac­tats teòrics, novel·les, enci­clopèdies, poe­mes didàctics, poe­mes lírics, pro­ver­bis, apòlegs, diàlegs, ser­mons, fic­ci­ons al·legòriques, soli­lo­quis... Sens dubte, la vari­ació for­mal és un dels motors interns de l'empenta cre­a­tiva de l'escrip­tor Ramon Llull.

El marc men­tal que desen­vo­lupa Llull no és només con­cep­tual sinó també simbòlic. D'aquí la dedi­cació de Ramon al con­reu del que moder­na­ment ano­me­nem lite­ra­tura. En aquest sec­tor, segu­ra­ment la tro­ba­lla més afor­tu­nada que va fer és la metàfora de l'amic i l'amat. El cone­gudíssim Lli­bre d'amic e amat, que va ser escrit com el colofó del Romanç d'Evast e Bla­querna (1283), és l'obra literària cata­lana més difosa de tots els temps. Gràcies a aquest recurs, la relació gai­rebé inex­pres­sa­ble entre Déu i el cre­ient es trans­forma en una història d'amis­tat i adqui­reix tots els mati­sos que té una història d'amor entre amics. La sim­pli­ci­tat i l'efec­ti­vi­tat de l'esquema pro­po­sat explica el seu èxit.

La perifèria com a motor

Crec quehi ha ele­ments sufi­ci­ents per man­te­nir que la raó de la cre­a­ti­vi­tat il·limi­tada de Llull és la seva posició perifèrica en el sis­tema acadèmic i intel·lec­tual de l'època, que el porta a desen­vo­lu­par un estil cog­ni­tiu que podríem ano­me­nar també perifèric, en con­tra­po­sició a un estil cog­ni­tiu que podríem con­si­de­rar cen­tral.

Els estils cog­ni­tius estan rela­ci­o­nats amb el pre­do­mini d'uns hàbits psi­cològics que final­ment con­di­ci­o­nen la per­cepció de la rea­li­tat. Hi ha un estil en què pre­do­mina una visió de la rea­li­tat estàtica, for­mada com una agre­gació de parts dis­tin­tes; la rea­li­tat, d'aquesta manera, resulta abs­tracta, pre­dic­ti­ble i con­tro­la­ble. N'hi ha un altre, en canvi, que per­cep la rea­li­tat de manera dinàmica, glo­ba­lit­za­dora i inte­grada, que és com Llull la pre­sen­tava mit­jançant el seu sis­tema; aquest estil afa­vo­reix la reso­lució de pro­ble­mes de manera intuïtiva i, per tant, de forma més inno­va­dora. Ramon Llull va com­bi­nar tots dos estils cog­ni­tius, sens dubte; però la seva situ­ació per­so­nal perifèrica va obli­gar-lo a desen­vo­lu­par, i molt, un estil cog­ni­tiu perifèric.

Només una ment pro­di­gi­osa i audaç és capaç de con­ce­bre un pro­jecte de l'abast del que va idear Llull; pro­ba­ble­ment, però, encara és més excep­ci­o­nal des­ple­gar aquest pro­jecte amb l'ampli­tud, l'ambició i l'exhaus­ti­vi­tat amb què Ramon Llull ho va fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia