novel·la
jordi capdevila
La torna salvatge de la Guerra Civil
Quan he llegit La sega he rebut un sotrac emocional com quan tenia 20 anys. El mateix estremiment dolorós que als anys 60 del segle passat vaig viure al Museu del Prado de Madrid davant la col·lecció d'aiguaforts de Goya Desastres de guerra. Vaig entrar immaculat a la sala, amb un esperit adolescent encara plaent i ingenu, fruit de la vida pacífica en un poble mig aïllat, i em vaig afrontar a unes escenes tan esgarrifoses que em van canviar la visió de la vida. Tota la malesa humana que van reflectir en la meva ànima els quadres del gran artista aragonès i que van marcar per sempre el meu pacifisme vital, m'ha sobrevingut ara amb la lectura d'una obra d'art narrativa que reflecteix els desastres de la postguerra civil espanyola. El dolor físic i mental a l'extrem, la tortura esborronadora en estat pur.
La sega narra la història de violència que es va viure en les comarques del Maestrat valencià del 1947 al 1950 quan un petit grup de maquis es van instal·lar en aquesta zona i el govern franquista va enviar un gran reforç de guàrdies civils amb comandament militar per enfrontar-s'hi.
Mai no se sabrà qui va atacar i matar primer, però de cop i volta es va desencadenar una esbojarrada violència que va omplir de sang i odi aquelles muntanyes. I cada acció assassina generava una venjança creixent. Les forces repressives estatals, amb el suport d'un sometent i un carlí que havien guanyat la guerra i encara reclamaven més repressió, eren una màquina depravadora. I els guerrillers també van arribar amb força anímica per combatre la Guàrdia Civil amb vehemència, ja que tenien el convenciment que els aliats d'Europa es carregarien el franquisme.
D'aquest enfrontament els que van rebre de valent van ser els masovers i la població civil que es trobaven entre els dos focs. Al matí es presentaven els guàrdies civils a les cases de pagès i s'hi quedaven a dinar i a fer preguntes comprometedores. Al vespre hi arribaven els guerrillers i exigien aliments per poder continuar la lluita i demanaven col·laboració per fer atemptats. A tots els havien de servir menjar i delació si volien conservar la vida. Quan en aquest foc encreuat primerenc hi penetren les ferides de la Guerra Civil, ben vives encara, s'inicia una lluita soterrada de denúncies i delacions que accelera el procés de tortures i desapareguts que espaordeixen tota la comarca. Qualsevol podia assenyalar amb el dit el veí que no saludava o el que havia lluitat amb la República i començava una tanda d'interrogatoris en què sortien a la llum altres ciutadans. Un crim d'Estat basat en la llei de fugues franquista que va deixar desenes de víctimes innocents. “Com més morts, millor i més de pressa ascendirem”, és el lema i consigna del cap de la Guàrdia Civil als seus homes. De la mateixa manera que els guerrillers tampoc no tenien gaire consideració si sospitaven que un masover havia donat alguna pista sobre el seu pas. Traïcions, venjances i delacions del passat recent arrodoneixen el relat.
Narrat per un nen de deu anys
Aquest escenari paorós està narrat amb la simplicitat d'un nen de deu anys, que pateix directament la tragèdia al seu entorn, i va plasmant amb una prosa senzilla i directa tot el que veu i escolta. La crueltat dels fets li avança l'adolescència i li permet intentar comprendre la inhumanitat adulta. Al voltant de tant dolor, sap explicar amb tota mena de detalls la bondat que hi ha al seu entorn, començant pel paisatge i ambient rural que l'envolta i adora per la bellesa captivadora. La relació amb el seu mestre, don Aureli. és el contrapunt idoni per contrarestar la barbàrie humana que l'envolta. Ell obrirà al noi el camí del saber i ampliar coneixements com el millor tresor humà. I bé que ho aprofita per exercitar-se en el món de la poesia com a eina bàsica de salvació.
La maduresa accelerada li permet al narrador incloure, entre tanta tristesa, por i dolor, prou accions i reflexions positives. Així a la novel·la també hi sobresurten històries d'amor, d'amistat profunda, de generositat, de solidaritat salvadora i enllaços familiars arrelats, amb algunes esquerdes venjatives. Uns contrapunts que deixen l'ànim del lector equilibrat, fins i tot diria reconfortat, amb coratge suficient per afrontar tanta vilesa acumulada.
Darrere d'aquest equilibri anímic hi trobem un escriptor que ja és un referent de la literatura catalana. Martí Domínguez (Madrid, 1966) va mostrar la seva sapiència en l'art narratiu amb una trilogia novel·lada sobre personatges universals com el comte de Buffon, Goethe i Voltaire, que va ser premiada i ben rebuda per la crítica.
En la veu narrativa de La sega hi trobem ara una simbiosi total entre l'atmosfera que asfixiava aquelles contrades i el desig latent de fondre per sempre tots els aires de la violència. Una versemblança tant en l'exposició dels fets com en la descripció dels seus personatges. Uns protagonistes que queden perfectament retratats pel que pensen i diuen, especialment com ho diuen. La parla dialectal d'aleshores, que sembla que hauria de fer més difícil la lectura, dóna un ritme gairebé musical a la narració que t'introdueix més profundament en la realitat de les situacions que explica. Les traces artístiques de dolor i esperança que Goya va deixar plasmades als seus dibuixos es troben en un relat que s'ha de llegir per comprendre en el seu abast global la tragèdia de la Guerra Civil. En aquest cas, la torna sagnant i repressiva que va comportar la postguerra.