Toca'm bé o deixa'm en pau

La gent del segell 66RPM esta demostrant que la fúria del fan genera lectors. No vull dir que molts dels seus clients no fossin abans de la seva irrupció al món editorial, addictes als llibres –bé, sí que ho dic– sinó que han connectat amb un moviment emergent de no consumidors habituals. Em refereixo a la gent que ens agrada llegir de i sobre música. No són l'única editorial, però sí que estan aconseguint cada vegada més lloc a les taules de novetats i amb fons d'armari. Publiquen el que volen, i si després hi ha gent que compra el llibre, perfecte. Tenen diferents col·leccions. En la que la periodista Núria Torreblanca (Barcelona, 1976) ha publicat La sonanta del gringo hi ha apostes literàries de pes i Miguel Martínez i Fernando Navarro. La Torreblanca no desentona amb aquests companys de viatge. Ni molt menys.

Més enllà de l'argument, que fa les delícies del lector abans esmentat (que es compra o comprava deu cedés per cada llibre), la novel·la de la Torreblanca està plena de bones notícies. El plantejament que no és nou –un instrument explica la seva vida que no són els petits moments dels seus propietaris, de la gent que arribi i se'n va– però sí el punt de vista i la manera. Qui ens parla és una guitarra Gibson Black Beauty, nascuda a Michigan, ara ja amb cinquanta tacos. De Michigan al carrer Tallers de Barcelona, una botiga d'instruments de segona mà. Per les seves cordes passen des de guionistes de Hollywood, mestres i destralers, bluesmen, americans de Rota, gitanos, Strummer en l'època en la qual es deixava el Dodge i no sabia on era i més, molta més fauna (roadies, mànagers, músics, fans..). Torreblanca és periodista de llarg recorregut (la podem sentir a Territorio Comanche) i això es nota en la seva voluntat d'explicar una història amb criteri. Sap escriure, sap ordenar les idees, sap el que vol donar-nos. També sap que s'hi juga molt en cada pas en fals. A ella, em sembla, li agrada el rock-and-roll però no és una fan que a falta d'informació et ven passió o nihilisme adolescent. Aquest llibre és un llibre amb una vocació d'entreteniment, d'informació, criteri, amb bons dissenys de personatges i situacions i, de tant en tant, amb pessics literaris del tipus Hornby d'Alta fidelitat, perquè ens entenguem, però amb la vocació de ser escrit no per una periodista sinó per una escriptora davant de la seva primera novel·la, amb totes les seves pors i l'assumpció de riscos. El punt de vista és irònic sense ser mai cínic –i això és una troballa i una arriscada decisió de la Torreblanca–, gairebé de conte amable però no estúpid o benintencionat. Tens la sensació d'una narració naïf a estones, molt cinematogràfica, lluny de la impostació, la testosterona i el rotllo Peter Pan. Torreblanca fa parlar una Gibson Black Beauty del seu amor per la música i el respecte que es mereix la vocació musical, els éssers estranys que no volen ser treballadors de La Caixa o entrar a GH. Fa parlar la sonanta de la necessitat de tots nosaltres d'anar buscant i equivocant-nos fins a trobar algú que ens sap tocar. Algú que ens entengui i accepti. Aquell que treu el millor –poc o molt– que tenim dins la nostra particular caixa de ressonància.