cultura

novel·la

àlex susanna

Agustí Vilar o el temps encapsulat

Després de quatre reculls de poemes cada cop més consistents –Com s'estima un poble (1979), Octubre endins (1993), Mirades sense fulles (1996) i Sargantana-carícies (2003)–, Agustí Vilar (Sant Feliu de Llobregat, 1952) s'acaba de reinventar com a narrador d'una manera tan brillant com eficaç amb Grans abans d'hora, premi Roc Boronat d'enguany. Sens dubte, estem davant d'una de les sorpreses narratives de l'any: una obra, però, no pas fàcil de classificar, per tal com és un híbrid molt ben amalgamat que no acaba de ser ni una arreplega de contes, ni pròpiament una novel·la ni encara menys unes memòries. I doncs què és? Literatura en estat pur, vet-ho aquí. El gust per les paraules, la fe en el seu poder i triomf redemptor: aquest és el nervi que la travessa.

Fet i fet, Grans abans d'hora se'ns presenta d'entrada com un enfilall de contalles, aventis o aventures dites per en Llufes Picaflor, àlter ego de l'autor, que reconstrueixen tota una topografia –la de la seva vila natal i encontorns– i tota una època, la dels diguem-ne happy sixties, és a dir, els anys dels plans de desenvolupament dels governs més tecnòcrates del franquisme, quan l'espanyola i la catalana eren societats que s'abocaven a una febre constructora i alhora s'obrien tímidament a l'exterior després de molts anys d'entotsolament. Anys ambivalents i de regust agredolç: per una banda, les coercions d'una escola (“la Verga del Mamut, quan vol, és un curiós museu d'immundícies”) i unes famílies encara molt repressives; per l'altra, l'experiència moral d'una llibertat tot just començada a provar. Escorrialles d'una dictadura i mínimes racions de llibertat. Aquest són els dos pols entre els quals bascula tota l'obra.

Temps de construcció salvatge i doncs de destrucció: “D'acord, mirem endavant, sempre construint. Ara bé, quan construïm, que poc mirem què destruïm.” Més encara: “Creuen que la natura no té memòria. Quins cretins, Déu meu. El safareig, les cavallerisses, el camp d'hoquei de terra amb les porteries de teules adossades, els cirerers de l'hort, els ampits dels finestrals tapiats de fusta, les parets plenes de vida i secrets, com s'oblida tot això? [...] Les excavadores, quan ronquen, maten vides petites que formiguegen dins nostre.” A mesura que la vila creix sense ordre ni concert, el narrador sap com n'és d'ambigua aquesta febre i el pa que s'hi dóna.

Però molt més que en el què, la gràcia de totes aquestes històries de carrer rau en el com: és aquí on l'autor excel·leix com un narrador amb un talent afuat per capturar l'atenció del lector, tant la del qui pot reconèixer els seus escenaris com la del qui els ignora del tot. De la mà d'aquesta prodigiosa veu narradora que és la d'en Llufes Picaflor, assistim al relat d'unes contalles-madeixa que esdevenen cantarelles hipnòtiques, o, més ben dit, incantatòries: cada aventis és una càpsula de temps condensat que s'expandeix gràcies al portent d'aquesta oralitat d'una plasticitat tan mal·leable com sovint torbadora. Mig idiolecte, mig cant de la sibil·la (no pas sobre la fi del món sinó d'un món), mig Tirèsies rediviu.

Des d'una altra perspectiva, Grans abans d'hora pot ser llegida com una novel·la de formació, ja que assistim a la formació moral i intel·lectual de la veu que ens parla. Per una banda, el cúmul de lectures i músiques que el fan i desfan: des de Jack London, Hesse, Verne, Salgari i Plató fins als Eagles, Bowie, Lou Reed, Janis Joplin i Simon & Garfunkel. Per l'altra, la descoberta de la violència, l'amor, la soledat, les festes, el poder, les passejades i la intimitat: “Tot just acabem de saludar-nos, sentim la tronada. Llauradó no és com nosaltres. Sempre és un pa de pessic que surt del forn. Confiat i humil, mai no té una mala paraula per a ningú. Els de Torrelles són uns bons companys; el de Cornellà ja és alguna cosa més. Quan algú el titlla de marieta, ja conec un paio que no m'interessa. Viure aquests matisos, això és la intimitat?”

Mig idiolecte, mig cant de la sibil·la, mig Tirèsies, per què des d'un bon començament hi sentim com un baix continu, una nota discordant: la de la seva creixent visió defectuosa i tot el que se'n deriva. Potser perquè malgrat tots aquells van ser uns anys no sols de descoberta de la vida moral sinó els anys viscuts més intensament i pletòrica, aquesta primera obra narrativa de Vilar en condensa tota l'ambivalència, les pors, les contradiccions, la naixent desinhibició, l'astúcia i el desig, amb resultats engrescadors: l'obra se'ns presenta com un tapís molt ben entreteixit de motius i personatges recurrents, que apareixen un cop i un altre i contribueixen a dotar d'una molt sòlida harmonia la seva partitura.

Grans abans d'hora
Agustí Vilar
Premi Roc Boronat Editorial: Ara Llibres Barcelona, 2015
Pàgines: 208
Preu: 17,90 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia