Un gran cineasta en la sordidesa

Hi va haver un moment, potser fa quinze anys amb el blanc i negre de La perdición de los hombres i amb l'adaptació moderna de Medea que du per títol Así es la vida, que Arturo Ripstein va començar a recrear-se més en la sordidesa que a posar-se al costat dels seus personatges, com ara aquells que, atrapats per la fatalitat i amb una alenada tràgica, habiten en pel·lícules tan grans com El lugar sin límites, Principio y fin i La reina de la noche, protagonitzada per una immensa Patricia Reyes Spíndola, l'actriu còmplice de les aventures del cineasta mexicà, i la seva companya i guionista Alicia Paz Garciadiego. Com si hi hagués certa complaença en la negror més absoluta, la brutalitat dels marginats i la lletjor. No s'acaba de saber si Ripstein i Garciadiego, perquè és una creació compartida, han deixat d'estimar els seus personatges, però costa més estimar-los (ai, aquella Lucha Reyes, reina de la nit condemnada a perdre-s'hi) que abans perquè els han despullat de dignitat.

Aquesta recreació en la sordidesa va crear una paret dura que va diluir l'impacte emocional del cinema de Ripstein i, a més, va produir-se quan el director va abandonar els treballats plans seqüència que caracteritzaven el seu estil i va perdre les seves textures apostant per la imatge digital. Ho testimonien films com El carnaval de Sodoma, La virgen de la lujuria i Las razones del corazón. Quatre anys després d'aquesta última, Ripstein i Garciadiego tornen amb un nou film en blanc i negre, que afortunadament marca una distància i separa del realisme, ambientat en un món de putes velles, maricons amagats, miserables sense escrúpols i, com si fos una troballa, dos nans emmascarats i inseparables d'una manera malaltissa que combaten en un ring de boxa. Ripstein torna per la porta gran a àmbit visual, encara que no amb aquella grandesa dels seus plans seqüència, i a àmbit oral amb els diàlegs espaterrants construïts per Garciadiego. Però continua recreant-se en la sordidesa. En fa una poètica? No dic que no es pugui percebre d'aquesta manera.

Però també és possible pensar que hi ha una mena d'efectisme en aquest capteniment: com si Arturo Ripstein busqués alguna cosa que pogués impressionar més. Tanmateix, quan les putes velles (una de les quals, Patricia Reyes Spíndola) estan assetjades arran d'un acte criminal i són menades a algun lloc sense retorn, és possible sentir una compassió per aquestes dones que sempre han transitat per un carrer amarg.