Dones esteses al vent

Deia l'escrip­tora, sociòloga i femi­nista mar­ro­quina Fatema Mer­nissi (1940-2015) que “l'harem d'Occi­dent és una talla 38”. El cos és, per a la dona que viu en un món de pro­cla­mada lli­ber­tat, un hijab que humi­lia des d'una visi­bi­lit­zació dis­cri­mi­natòria de qui no com­pleix l'este­re­o­tip, del cànon impo­sat. Ho recor­dava Mer­nissi –l'autora, entre altres, de Som­nis de l'harem, Un lli­bre per la pau i El fil de Penèlope, i morta fa just una set­mana– després de l'experiència d'haver inten­tat com­prar una fal­di­lla en una botiga de Nova York on els malucs amples són mal­vis­tos i s'arra­co­nen amb les talles espe­ci­als.

El cos, apa­ra­dor i gàbia de la dona. Vaig recor­dar la citació de Mer­nissi quan en un moment de W.W. (We Women) , l'espec­ta­cle de dansa de la com­pa­nyia de Sol Picó estre­nat el pas­sat fes­ti­val Grec i repre­sen­tat dilluns a Tem­po­rada Alta , les balla­ri­nes ho donen tot en una classe de zumba, d'aeròbic o d'hipo­pres­sius, del que sigui, perquè “s'acosta l'ope­ració biquini” i canta, a manera d'enco­rat­ja­ment però també de bany de rea­lisme, una de les tres dones músics ins­tal·lades a la tenda que les acull; no és ver­me­lla, més aviat d'un verd de camp de refu­gi­ats, o del bar­ran­quisme més degra­dat, però sota el seu sopluig hi ha espai per a la cali­desa. I quan s'ha aca­bat la com­pe­tició per ser la més esvelta, al final tota la suor i el sacri­fici per una poma. El premi de la femi­ni­tat. El premi enve­ri­nat. El símbol.

W.W. (We Women) refle­xi­ona sobre la con­dició de ser dona des de la cru­esa, però també des del lirisme. Ja amb l'escena ini­cial, quan se'ns pre­sen­ten, a manera de des­fi­lada, d'exhi­bició de qui està en una pas­sa­rel·la o en un club de strip­te­ase. La pri­mera impressió: la dona és un cos. O la dona sot­mesa: arrau­li­des, tapa­des amb xan­dall, que oculta les for­mes d'una dona, que s'amaga com un car­gol. O la dona encor­bada, sem­pre escom­brant, sem­pre amb l'escom­bra a punt, una dona domèstica i domes­ti­cada. Del crit que mana la depi­lació, pas previ a l'ope­ració biquini, hi ha una lapi­dació. La violència s'expli­cita, es crida a la dona, se l'arros­sega, se li impe­deix moure's, se l'agafa pels cabells i se l'estén; Minako Seki es mou com una nina, com un drap al vent. Després ve el perdó. Però aquest retrat de la dona també és el d'una com­po­sició deli­cada com quan les qua­tre balla­ri­nes: Sol Picó, Minako Seki, Julie Dos­savi i Shan­tala Shi­va­lin­gappa, es mouen com ombres xine­ses rere un dels llençols de la tenda. Excel·lent inter­pre­tació musi­cal: la flau­tista i can­ta­ora fla­menca Lina León, Adele Madau al violí i Marta Robles a la gui­tarra. És amb la veu i el cant que la dona es rebel·la forta; la música la fa pode­rosa, la dansa en mos­tra la fra­gi­li­tat.