Coreografia compartida

Tres set­ma­nes és un temps molt breu per a una pro­ducció pro­fes­si­o­nal. Però, a la vegada, és una exigència tem­po­ral gran­di­osa perquè una sei­xan­tena de per­so­nes s'incor­po­rin a un grup, apren­guin la seva manera de ballar i sobre­tot com­par­tei­xin la seva filo­so­fia posi­tiva, juve­nil, opti­mista. L'Obra Social La Caixa ha pro­mo­gut una acció de dansa inte­grada que ha aca­bat sent molt més que una relació amb gent de diversa edat i uni­ver­sos dife­rents (tot i viure tots al vol­tant de Girona). El resul­tat va ser Made in Girona: poli­ti­cal mot­her, que es va poder veure diu­menge a l'Audi­tori de Girona, dins el Tem­po­rada Alta i que tindrà una segona ocasió, el febrer vinent al Mer­cat de les Flors, coin­ci­dint, de fet, amb la visita del coreògraf Hofesh Shech­ter a Bar­ce­lona. A l'enèrgica pro­posta ori­gi­nal, estre­nada el 2010 (i que es va poder veure al Mer­cat de les Flors el 2011), ara se li suma un col·lec­tiu de gent gran que accepta el repte d'una dansa forta, lliure, que s'allu­nya molt dels movi­ments més quo­ti­di­ans. La core­o­gra­fia és, ara, com­par­tida.

De fet, el Tem­po­rada Alta ha com­ple­tat enguany el procés que Àlex Rigola va ini­ciar en l'edició del 2013. Migran­land con­vi­dava a un viatge iniciàtic en què els espec­ta­dors pro­va­ven la duresa de ser refu­gi­ats que s'esca­pen de la misèria del seu país, accep­tant les con­di­ci­ons de les màfies i la insen­si­bi­li­tat de l'admi­nis­tració del país aco­lli­dor. Aquesta edició les imat­ges que es van gra­var en la pre­pa­ració d'aquell mun­tatge es van poder pro­jec­tar en una plaça de Salt, en què es con­gre­guen els immi­grants habi­tu­al­ment. Va ser la manera per apro­par el fes­ti­val Tem­po­rada Alta als ciu­ta­dans que rara­ment en són conei­xe­dors.

La pro­posta amb la com­pa­nyia de Hofesh Shech­ter era de superar el llistó. No només es bus­cava un tre­ball de dansa comu­nitària (en què els intèrprets apre­nen i con­vi­uen amb gent des­co­ne­guda, amb qui pas­sa­ran a for­mar un grup com­pacte), també es volia que el resul­tat fos de gran qua­li­tat. Efec­ti­va­ment, el tre­ball amb música en directe va acon­se­guir la con­tundència de per­cussió i alhora la lli­ber­tat de movi­ments, que evo­quen des­plaçant glo­pa­des d'aire. En la core­o­gra­fia (de poc
menys de trenta minuts), una mena de gene­ral sem­bla gover­nar sobre el bé i el mal, tot­hom balla a la seves ordres, amb un cert to de punk. Però, al final de la peça, els balla­rins s'atu­ren i el desau­to­rit­zen: ja
no duen el ves­tu­ari de feina, de colors
ter­ros­sos i gri­so­sos, sinó uns jer­seis de colors llam­pants, tots dife­rents. Made in Girona: poli­ti­cal mot­her engloba la lec­tura posi­tiva: la neces­si­tat del res­pecte a la diferència per gene­rar una comu­ni­tat més com­pacta.

Si Pina Bausch a Kon­takh­tof va fer una core­o­gra­fia ori­gi­nal que després ver­si­o­na­ria per a un col·lec­tiu d'adults i també per a un de juve­nil, el tre­ball de la com­pa­nyia de Hofesh Shech­ter (que ja han rea­lit­zat en altres països) pro­posa inte­grar en un mateix esce­nari avis i joves. L'ener­gia dels dos grups és, evi­dent­ment, molt dife­rent: l'un, més pau­sat; l'altre, tor­ren­cial. Per això, els més adults van ballar a l'entrada i, pun­tu­al­ment, s'afe­gien als mar­ges de les esce­nes finals on la força i l'esgo­ta­ment venien pro­pul­sats per la música (sem­pre impac­tant) i per un cos de ball ple de potència que con­ti­nu­a­ria sal­tant i movent els braços amb ener­gia fins que el cos digués prou. Davant la por de la impo­sició política (la mare pàtria del títol) els ciu­ta­dans es rebel·len i deci­dei­xen cons­truir amb el res­pecte pels més grans i l'ímpetu dels més joves. Aque­lles contínues vol­tes, i els braços alçats com implo­rant ajuda i autoim­po­sant-se penitència, aca­ben amb la bellesa de l'aire, la lli­ber­tat del que balla a plaer, braç amb braç, salt amb salt.