El temps del silenci

Francesc Artigau (Barcelona, 1940) va sempre amb un petit quadern de pell a la butxaca. Hi dibuixa compulsivament. Esbossos ràpids de rostres, sobretot. El seu llapis treu fum. És només migdia i ens ensenya algunes de les formes esbossades a primera hora del matí. Confessa que va pel món amb els ulls ben oberts per captar-ho tot. És un caçador d'instants i alguns d'aquests dibuixets formaran part algun dia, potser, d'un quadre esclatant de color.

Als seus 75 anys, tampoc para en el seu taller. Satisfet, també ens mostra una imatge del seu estudi en el seu mòbil. Està pintant diverses obres de gran format a la vegada. No li falta energia, però, sobretot, alliberat dels condicionaments i servituds més propis d'edats més joves, confessa que pinta el que vol i com vol. I ho demostra en l'exposició que fins al gener es pot veure a la galeria Alejandro Sales de Barcelona, que, a més, celebra els 30 anys de la galeria, que, amb els temps que corren, no és poca cosa. Artigau va exposar a l'Alejandro Sales fa tres dècades i ara, en paraules del galerista, “es demostra que trenta anys després, Artigau és encara millor”. És també una mostra fruit de la complicitat artística i personal entre artista i galerista.

A part d'un gran retrat femení amb fons verd fosforescent i dos olis que mostren una sessió amb model d'una aula de dibuix, Artigau exposa una sèrie de dibuixos fets amb punta de plata, una tècnica que dóna aspecte de llapis al dibuix però que és molt més resistent. També utilitza pintura amb caseïna per als colors calents d'aquesta sèrie, que mostren figures femenines en diverses posicions. Més innovadora i poc vista és la sèrie d'aquarel·les que representen parres, raïm, peres... una mena d'herbari contemporani que ell considera “entreteniments de diumenge”. “Si jo fos músic, això serien quartets, mentre que els gran olis serien simfonies i òperes”, assegura.

Absolutament fora de modes, Artigau creu, amb la perspectiva que li donen els anys, que no hi ha res millor que ser honest amb un mateix. Els seus temes s'apropen a la vida quotidiana del taller, de l'espai domèstic i del carrer, així com a la figura femenina (“sóc addicte a les dones”, riu). El color, sense complexos, també domina la seva obra. D'ell han dit algun cop que és un pintor més prerafaelita que els mateixos prerafaelites anglesos del segle XIX. Hi està d'acord perquè la pintura que més li interessa és “l'anterior a Rafael”. En la seva obra, hi ha molt de la tensió entre el buit i el ple de Piero della Francesca però també dels colors de Matisse: “La pintura és el temps del silenci. L'espectador és qui marca el ritme. Ara, el meu objectiu és pintar allò que està entre l'observat i l'imaginat.”