Enrotllats sense cap embolic

S'excla­mava en cas­tellà Mor­ta­delo fa dècades, fora de vinyeta, que no ente­nia per què deien que l'esport “des­ar­ro­lla cuando lo único que hace es enro­llar”. I apa­rei­xia, tot seguit, fet un nus després de per­dre, nova­ment en la final de lluita lliure d'uns Jocs Olímpics d'un any de la picor en què es veien invo­lu­crats per sal­var l'honor patrio. A què ve aquesta referència fora de con­text? És, pot­ser, la millor manera d'expli­car les inten­ci­ons i l'humor desin­hi­bit del Gar­buix, la 20a pro­ducció del circ d'hivern de l'Ate­neu Popu­lar de Nou Bar­ris. El clown i humo­rista Gui­llem Albà codi­ri­geix l'espec­ta­cle (amb Alberto Feli­ci­ate, mes­tre de l'acrobàcia) sent ben cons­ci­ent que domina les acrobàcies com les feres del zoo (o sigui, gens) però que tenia ganes d'ofe­rir un espec­ta­cle de diver­tit entre­te­ni­ment sal­pe­brat amb números d'acrobàcia i més d'una sor­presa. El mun­tatge, estre­nat dis­sabte 12 de desem­bre, estarà en car­tell totes les fes­tes de Nadal, com ja és habi­tual. L'objec­tiu, com els altres 19 mun­tat­ges cre­ats amb ante­ri­o­ri­tat, és que la peça tin­gui vida pròpia. Segons càlculs de l'Ate­neu, els seus títols, de mit­jana estan en car­tell dos anys rodant prin­ci­pal­ment per Cata­lu­nya. Tot i que ja no tenen la reper­cussió del Cir­cus Klez­mer o el Rodó de Lean­dre, l'Ate­neu ha sabut jugar una carta extra­or­dinària en aquest mon ines­ta­ble de la cul­tura (i, prin­ci­pal­ment, del circ). Acon­se­guir ser-hi sem­pre pre­sent i amb un públic que creix i que es renova cons­tant­ment. Aquest és el gran mèrit que ha permès que, avui, Gar­buix, sigui un embo­lic amb el mèrit de no dis­po­sar de ni una sola trama. No hi ha història, no hi ha plan­te­ja­ment, nus i desen­llaç. Hi ha ganes de joc i capa­ci­tat de sor­pren­dre.

Gar­buix és una tro­bada de cinc artis­tes en un espai. Hi ha molt de joc, de pro­var-se, de tro­bar la màxima comi­ci­tat i d'escla­tar amb alguna sor­presa poètica. El riure salu­da­ble també és una impor­tant con­tri­bució al món estres­sant d'avui. Aquest circ busca, a part de la sor­presa de les acrobàcies (pre­ci­o­ses i ben exe­cu­ta­des, sense tenir gaire temps a aplau­dir-les), l'humor sur­re­a­lista: el que con­necta per­so­nat­ges insòlits en un qua­dre apa­rent­ment nor­mal. Per això, l'ós com­par­teix esce­nari amb aquests cinc per­so­nat­ges que són molt les matei­xes cinc acròbates, amb unes mon­ges fut­bo­le­res o un per­so­natge de paper que aporta el cor, la poe­sia, a aquesta cadena de gags i acrobàcies. El tre­ball s'ha cons­truït durant diver­ses set­ma­nes en què, a part de les idees pre­con­ce­bu­des com la de posar-hi una Miley Cyrus (!), s'ha ali­men­tat a par­tir de la pre­gunta de “I si ho féssim...?”

És un plaer com­pro­var com el joc les diver­teix com­ple­men­tant-se. Cada una té el seu moment amb l'apa­rell acrobàtic titu­lar (tra­pezi volant, pal, clown, ver­ti­cals, llançament de gani­vets, corda, bici­cleta acrobàtica, par­lar al revés) però mai estan del tot soles. L'espai es can­vi­ant. Els sacs són un qua­dre capriciós, com les vol­ves de neu dins d'un reci­pi­ent amb escul­tura turística. Tot hi és per atra­par l'atenció de l'espec­ta­dor i per fer-lo som­riure, a vol­tes amb l'excés. En gene­ral, totes cinc aguan­ten prou bé l'aire clow­nesc, limi­tant-se en les ges­ti­cu­la­ci­ons i enfo­cant molt bé les inten­ci­ons de cada moment.

No s'hi ha bus­cat pro­fun­di­tat, sinó humor. Gui­llem Albà ha tras­lla­dat al circ la broma de Mara­bunta. No s'hi ha bus­cat pro­fun­di­tat, però sí poe­sia. La música de Clara Peya acom­pa­nya vis­to­sa­ment la majo­ria dels ins­tants i també pica l'ullet a l'emo­ti­vi­tat en un qua­dre molt pun­tual, que és màgic, evo­cant el seu ten­dre Trau. Indis­pen­sa­ble un punt de cotó fluix enmig de tant gag i acrobàcia esbo­jar­rada. El batec ten­dre con­juga molt bé amb la broma des­bar­rada, sense cap fron­tera.