Grans

Hau­ria estat diver­tit veure la cara de Lluís Gavaldà, Falín Cáceres i Joan Reig si algú els hagués dit l'any 1985 que cele­bra­rien els 30 anys d'Els Pets amb orques­tra de cam­bra i davant d'un públic en bona mesura fami­liar (i a Bar­ce­lona, per aca­bar-ho d'ado­bar). Però Els Pets, que sem­pre han admi­nis­trat la seva car­rera amb astúcia, ja fa temps que van enten­dre que, en això del rock, l'única manera de fer-se gran i man­te­nir la dig­ni­tat és fent lli­gar el dis­curs artístic amb cada moment vital. “Hem acon­se­guit una fita única: el grup de rock amb pit­jor nom del món avui fa 30 anys!”, va dir Gavaldà poc després de fer arren­car, amb entra­des exhau­ri­des, el con­cert d'ani­ver­sari de la banda.

Resis­tint-se als precs d'un públic que no va dei­xar d'ins­tar-los a can­tar Tar­ra­gona m'esbor­rona i Vine a la festa, Els Pets van acon­se­guir, tot i les emo­ci­ons, no des­viar-se del guió que ha regit la gira
de cam­bra que van començar l'octu­bre pas­sat a Girona i que ha que­dat reflec­tit en un disc, Tres­punt­zero, enre­gis­trat en fals directe. És a dir, la inter­pre­tació amb una Petita Gran Orques­tra de cor­des i vents d'un reper­tori de 21 cançons amb molt poques con­ces­si­ons als grans èxits –S'ha aca­bat, Bon dia i, en menys mesura, Agost, XL i Hos­pi­tal del Mar– però que els ser­veix per rei­vin­di­car-se com una banda engan­xada al pre­sent que, a més, té el plaer de veure com el seu públic es coneix cadas­cun dels ver­sos de cançons recents com ara No N'hi ha prou amb esti­mar-se molt o Blue Tack.

Al final, bufada d'espel­mes, feli­ci­ta­ci­ons d'un públic entre el qual hi havia gent de Sopa de Cabra, la Dharma i Lax 'n' Busto, i la reve­lació, per part de Gavaldà, del secret de tot ple­gat: “L'únic que cal per fer 30 anys és un públic que t'aguanti 30 anys.”