Vibra l'alosa, fuig el rossinyol

Àlex Rigola ha fet màgia per pre­sen­tar unes imat­ges pre­ci­o­ses d'una ambi­gua opa­ci­tat. Fede­rico García Lorca adver­tia que aquell text, que cap amic seu ente­nia, seria un èxit al cap de les dècades. Han pas­sat quasi 90 anys i encara avui és incom­pren­si­ble, però traça un viatge magnífic (i aquí l'encert de Rigola és abso­lut des de la trans­for­mació de la Sala Gran) amb un punt de fantàstic i un quilo de cru­el­tat. La con­tra­dicció de l'autor, en com­ba­tre el seu pri­mer èxit de públic amb Mari­ana Pineda i bus­car la com­prensió dels seus exa­mics sur­re­a­lis­tes, el va por­tar a aquesta peça, tota plena d'imat­ges cor­pre­ne­do­res i pre­ci­o­ses, nar­rant la cru­el­tat però il·lus­trant-ho amb una pre­ci­osa poe­sia (de ver­sos que drin­guen) i imat­ges com­mo­ve­do­res.

Romeo vol mar­xar de la cam­bra de Juli­eta quan veu el ros­si­nyol. Juli­eta l'adver­teix que es con­fon d'ocell, que pot estar-se fins a l'arri­bada de l'alosa que s'hi apropa a la mati­nada, que el ros­si­nyol és ocell de cap­ves­pre. Lorca manté una contínua reflexió entre el tea­tro al aire libre (el popu­lista) i el de bajo la arena (el més sin­cer i radi­cal). És en aquest estadi on les màsca­res (del tea­tre i les per­so­nals) cauen irre­mis­si­ble­ment.

El públic clama per un espec­ta­cle vis­ce­ral. Com el que Anto­nin Artaud pro­mourà amb el seu mani­fest del Tea­tre de la Cru­el­tat el 1948. O com el que por­ta­ran a la pràctica els Living The­a­tre a finals del 60. Lorca no pretén fer més revo­lució que la poètica (tot i que coin­ci­di­ria en donar veu i presència als més humils). El mis­teri és com un mandón de Fuen­te­va­que­ros(amic de gita­nos i cam­pe­rols) va tro­bar l'hones­te­dat de qüesti­o­nar-se ober­ta­ment. Efec­ti­va­ment, és incom­pren­si­ble que un lati­fun­dista pro­mo­gui una revolta que li segui els pri­vi­le­gis. Lorca sap que podria espe­rar l'alosa, però tria pel ros­si­nyol, se sacri­fica pot­ser inne­cessària­ment el temps pla­ent.