Administrar una herència

No és cap novetat constatar que la gràcia de la saga de Star Wars residia més en el seu disseny de producció i en el treball de posada en escena i direcció. El despertar de la Força, l'episodi set de la saga, dóna un tomb a aquesta lògica. Continua havent-hi un acurat disseny de producció, però hi ha un bon director darrere la càmera, J.J. Abrams. Probablement, si tenim en compte que Star Wars és una saga on el concepte de fans s'imposa al d'espectadors, el canvi no resulta gaire espectacular, però si s'observa fredament és notable i transforma el resultat final. A El despertar de la Força no tot flueix com una pel·lícula d'aventures tradicional ni com una simple atracció visual. Hi ha emoció, hi ha un joc dramàtic ben articulat i hi ha una intriga carregada de sorpreses, que en més d'una ocasió poden ser previsibles però que funcionen com una efectiva picada d'ullet. Les batalles no s'allarguen i no són matusseres. No hi ha un exhibicionisme a l'hora de mostrar el bestiari. Els temps paral·lels que caracteritzen els diversos episodis són mostrats amb fluïdesa i el treball d'imatge en 3D proposa un acurat joc de profunditat que va més enllà de la simple espectacularitat.

Hi ha qui pensa que la garantia J.J. Abrams no és suficient davant d'un guió que pot considerar-se com un refregit dels tres episodis inicials de la saga i que no fa més que donar voltes al voltant d'un seguit de temes que poden semblar recurrents. No és cert que l'estratègia de J.J. Abrams sigui la del reciclatge, la seva aposta és la de la reescriptura d'una història on el tema central no és altre que el de la transmissió. Hi ha alguna cosa que va dels vells als joves, dels pares als fills, d'allò antic cap a allò modern. Els personatges reben alguna cosa que prové del passat i que es projecta cap al futur, de manera semblant a com Abrams rep una herència del passat que no li pertanyia i que es troba amb la responsabilitat d'actualitzar-la deixant de banda tot efecte franquícia.

L'habilitat de J.J. Abrams radica a saber mantenir el respecte cap a l'herència rebuda però el desig de renovar-la des de dins, d'agilitar-la mentre obre les portes cap a una certa reflexió sobre el món que ha de crear i les seves virtuts. La seva aposta no parteix de la nostàlgia sinó de la constatació crepuscular de les erosions del pas del temps. Els vells personatges tenen el rostre arrugat, reviuen els vells amors i recuperen unes naus convertides en velles ferralles. Hi ha allò vell, però no hi ha res que sigui obsolet. Tot plegat pot tornar a reviure mentre els joves duen a terme el procés ritual propi de tota iniciació. Alguns cauen en errors inevitables i altres admiren velles icones. Tot plegat s'articula des d'un precís sentit de l'èpica. Abrams dirigeix sense complexos i la força reneix de manera brillant.