Creix la tensió en un espai més concentrat

Fa una dècada que la Sala Beckett va voler donar a conèixer el treball de Martin Crimp. Un dels títols que es van posar a escena va ser aquest El camp. Ara, el retorn arriba amb un espai escènic que potencia la tensió perquè tot està més concentrat. El bosc en realitat cau a sobre de la llar, aparentment bucòlica, que va ensenyant unes ombres perverses.

Diuen que Martin Crimp és el successor britànic de Harold Pinter. Certament, els seus personatges callen tant com poden. I en les pauses es palpa la tensió que hi ha entre els protagonistes. Hi pot haver algun quadre més bucòlic que una família que decideix oxigenar-se i anar al camp a fer de metge de família? Sembla com si, finalment, la jove de L'oncle Vània hagués aconseguit casar-se amb aquell metge entusiasta de la natura... La canalla juga a la sala d'estar i la dona passa llargues estones contemplant el capvespre sota una alzina. La veritat, però, és ben diferent. Sembla que la bondat hagi quedat congelada dalt la carena.

Les interpretacions dels actors són notables. Dóna molta força quan el tercer personatge (mai tots tres estan junts) queda a l'ombra, en una mena de caixa però que manté una certa respiració amb un dels altres actors. També està ben trobada la cançó infantil per tancar i obrir els quadres. Tot és aparentment blanc, però Crimp insinua molt (com Pinter). En aquesta col·loquialitat, tot sembla tenir un interès pervers, cínic, amagat. S'hi quedaran a viure per sempre més? Marxaran al cap de pocs mesos? S'escaparan o perseguiran algú altre? Les respostes, entre els companys després de la funció.