Desmesura informàtica

Steve Jobs no és un biopic tradicional sinó una mena de drama en tres actes sobre un personatge megalòman, excessiu i feble sentimentalment. Danny Boyle construeix aquesta història d'excessos com un exercici de lluïment on l'imperi del guió s'imposa per damunt d'una posada en escena que vol ser aparatosa i no sap trobar l'equilibri. El guió escrit per Aaron Sorkin intenta seguir el camí que el mateix guionista va articular a La red social. Sobretot s'acosta al desig de mostrar la pujada al poder dels nous tycoons de la informàtica capaços de convertir les seves invencions en un gran espectacle. Sorkin estructura el drama de Jobs al voltant de tres presentacions de tres ordinadors. L'any 1984, Jobs es prepara per presentar a San Francisco el primer Macintosh que no acabarà de funcionar i l'apartarà temporalment de la companyia. L'any 1989 presentarà la caixa negra per a NEXT, que gràcies al seu sistema operatiu tancat podrà tenir una porta oberta a la companyia. Finalment, ens trobem a l'any 1999 quan presenta l'IMAC, que li permet convertir-se en el nou magnat de la informàtica i recuperar el temps perdut. El seu triomf en el món dels negocis estarà marcat per l'escletxa sentimental que suposa la
dificultat de reconèixer
Lisa, la seva filla.

A partir d'aquests tres moments, Sorkin elabora un guió molt cridaner, en què es barreja, per una banda, la lluita pel poder
i les baralles amb altres executius, i per l'altra, l'afirmació de l'ego del personatge i les seves febleses sentimentals. Hi ha un lluïment de l'escriptura que acaba llançant la pel·lícula cap a l'artifici, cap un forçat dramatisme que no acaba de funcionar.

Danny Boyle es beneficia del guió per construir una posada en escena al voltant de les bambolines del món de l'espectacle. A partir de la premissa que la informàtica pot ser un gran espectacle, s'endinsa en els teatres on Steve Jobs ha de presentar els seus productes per mostrar els moments previs a l'esclat de l'espectacularitat, com si la posada en escena volgués ser una variant de Birdman d'Iñárritu. L'omnipresent Steve Jobs es prepara per sortir en escena mentre discuteix amb tothom per imposar el seu carisma. El resultat és forçat, sobretot quan veiem que tot s'articula cap a la consagració de Michael Fassbender com un actor capaç de fer realitat un personatge sense tenir-ne la més mínima semblança física. Fassbender dóna la dimensió de grandiositat al personatge i es proposa el difícil repte de salvar una pel·lícula excessiva que no para de trontollar.