Francament, Ford

Aconseguir crear un personatge que s'escapa del paper és bo o dolent pel seu autor? Un personatge com Frank Bascombe, de Richard Ford (Jackson, Mississipí, 1944), per exemple. No em refereixo com a rèdits en forma de lectors i èxits, que és obvi que sí. Ni tan sols pel que fa al seu talent com a autor, ja que aquesta fita no està a l'abast de la majoria d'escriptors. Em refereixo al fet que aquesta troballa i el treball que l'hi dediques no malbarati el que podries donar com a autor, el naixement d'altres personatges.

Crec que arriba un moment que cada protagonista que intentes acaba sent el teu personatge franquícia, lluitis o claudiquis tard o d'hora. Que la força d'aquest forat negre i el saber que l'encertaràs, que hi ha lectors que s'identifiquen amb ell, que el consideren gairebé un personatge real fa que un escriptor assumeixi la victòria i la derrota al mateix temps.

És cert que hi ha hagut literats que, més o menys, han sortir vius de la creació d'aquest mena de personatges. Penso en John Updike i el seu Harry Conill Angstrom, i Patricia Highsmith i el seu Ripley. Però la partida és molt complicada. I el debat –estèril de ben segur– es planteja entre milionaris, és clar.

Richard Ford ens fica per quarta vegada en el món i la respiració de Frank Bascombe, el paio que vam conèixer a El cronista d'esports, vam seguir amb El dia de la Independència, amb què va guanyar el premi Pulitzer i el Pen / Faulkner, i Acció de gràcies. Amb aquesta tríada amb voluntat clara de donar testimoni d'una generació completa dels EUA, Ford va trobar i va perfeccionar el personatge carismàtic amb què els seus compatriotes podrien estar d'acord: bocamoll, divertit, lluitador, intel·ligent, groller. I, de passada, poder veure sota el filtre de l'autor que, com sempre, és una mirada, què volia, què té i què ha perdut la classe mitjana nord-americana a l'últim tram del segle XX.

Ara ja estem al segle següent. Ford instal·la Bascombe al 2012, després de l'huracà Sandy, per mostrar l'aspecte humà, tragicòmic i fràgil de l'Imperi. Francament, Frank és una novel·la clàssica, extraordinària, sense més riscos que no sigui el de fer-ho tot bé, a la dosi de cocció exacta, un trànsit mesurat, cerebral i ple d'emocions cap al game over. Ford, amb domini de la seva literatura, sense manierismes, també encerta com fer-ho. Quatre històries que piquen contra Frank. Un paio normal i normalitzat, amb un humor intel·ligent i àcid, aspre però no cínic: atent a la bellesa i la compassió. Crític –molt i raonat– amb el seu país però sense nihilisme ni desesperança. Bascombe, venedor d'habitatges jubilat, es va trobant amb antics clients, amics malalts, coneguts i la seva ex, Ann, també malalta de Parkinson. La seva mirada és irònica sobre l'últim tram de la vida, sobre les relacions, sobre el fet d'escriure, de confondre les coses, que en el fons no deixa de ser tractar d'entendre la vida al mateix temps que la vius. Irònic però amb la certesa que tot i que la vida és una mala novel·la, val la pena llegir-la, encara que es deixi sempre sense acabar.