La llei contra la fe

Pocs escriptors poden dir que després d'escriure tretze novel·les de gran nivell continuen en plena forma en arribar a la maduresa física i literària. Ian McEwan és un d'aquests escollits. L'autor d'Expiació i Amor perdurable, dues de les seves obres més rodones, aconsegueix atrapar-nos amb la seva prosa realista, precisa, concreta i directa. Gairebé mai li calen moltes pàgines ni necessita empescar-se artefactes narratius per portar-nos, com qui no vol, a abordar els grans temes, els dilemes que marquen la nostra vida. I ho fa tenint-nos intrigats fins a l'última pàgina.

A La llei del menor, la seva nova proposta, McEwan construeix amb habilitat una trama que recorre un cop més al món de la parella: un matrimoni sense fills, que ronda la seixantena, està format per una jutge del Tribunal Superior, especialista en dret de família, i el seu marit, un professor d'història antiga que vol tenir una aventura amb una noia perquè n'està tip de la monotonia conjugal. Com que no vol ferir la seva dona, li demana permís per ser-li infidel perquè creu que ella li dirà que sí. Així doncs, el marit marxa de casa i la jutge s'hi queda, es concentra en la feina, en la burocràcia judicial i els codis legals, fins que un dia li arriba un d'aquells casos que ocupen les portades dels diaris i que ens planteja el nus de la novel·la: un noi de 17 anys està ingressat d'urgències en un hospital. Té leucèmia i necessita urgentment una transfusió de sang però s'hi nega emparant-se en les seves creences: és testimoni de Jehovà. El dilema de la jutge, una funcionària racional i sensata, acostumada a prendre decisions, interposa la raó contra la fe. I és aquí quan ella dubta. Si el gran tabú del segle XX per a McEwan era el sexe avui l'ha canviat per la fe.

Darrere una senzillesa aparent, La llei del menor amaga una intensa profunditat. Les dues trames, la crisi matrimonial i la contraposició entre fe i raó avancen paral·leles. Una de les virtuts de McEwan és documentar-se bé per fer un bon retrat de l'aparell judicial sense la necessitat de perdre's en detalls. Explica en la justa mesura.

Potser cada dia no es pot escriure Amsterdam i Amor perdurable, però McEwan és una mica com Woody Allen, el que fa, ho fa molt bé. Té un univers singular que reconeixem a La llei del menor, una història interessant que es llegeix d'una tirada i que acaba amb una bella evocació d'Els morts, de James Joyce. En definitiva, una història que l'encerta en girar entorn del personatge de la jutge perquè els dubtes, la identitat i els conflictes morals formen part de la nostra existència.