Norma de la llengua oral

L'entrada en escena de TV3 i de Catalunya Ràdio, l'any 1983, va donar ales a un model de llengua catalana oral i estàndard. La preocupació pel català va deixar de centrar-se, de manera exclusiva, en la llengua escrita i, fins i tot, literària. La “televisió de Miramar” (manera d'anomenar els estudis de Televisió Espanyola a Catalunya, situats aleshores a Montjuïc) arribava a la “falta de sensibilitat”. ¿Per què es deien frases com La reunió es perllongà per espai de deu minuts quan només es volia dir La reunió va durar deu minuts?

La concepció utilitària de la llengua dels mitjans audiovisuals feia recomanar el màxim acostament a la llengua parlada, tot i que aquesta s'havia d'atenir a una norma. La llengua havia de ser impecable: entendre el missatge a la primera comportava preocupar-se també per la pronunciació, que havia de ser natural, genuïna i no afectada.

Dos títols van marcar l'etapa inicial: Elocució i ortologia catalanes, de Francesc Vallverdú, i Principals faltes davant del micròfon, de Catalunya Ràdio (Ricard Fité n'era l'autor). Era el 1986, per bé que tots dos textos s'havien anat gestant temps enrere. En aquella època la llengua catalana es debatia entre el heavy i el light, dos models de llengua oposats. Aquest advocava per la claredat i es basava en el barceloní; aquell discutia tot el que amagava la claredat del light, incloent-hi els problemes de centrar-se en el barceloní.

A finals de 1987 l'Institut d'Estudis Catalans va nomenar una comissió per a l'estàndard oral en el si de la Secció Filològica. La componien Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardas, Antoni Ferrando, Joan Miralles i Vicent Pitarch. Aquesta comissió es va encarregar d'elaborar un text sobre fonètica estàndard. No va ser una feina ràpida. El llibret es va publicar el novembre de 1990 amb el títol Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I Fonètica (el 1992 sortiria el document de morfologia).

Van ser 84 prescripcions dels usos lingüístics més convenients en un àmbit restringit i en un àmbit general, en un registre informal i també en un de formal. El formal, per als informatius; l'informal, per a les entrevistes espontànies, escrivia Badia i Margarit. Crec que ningú podia preveure l'èxit d'aquella “proposta”. Fins i tot hi va haver qui, acceptant-la, va pronosticar que no tindria cap mena de “repercussió popular”.

Tanmateix, les indicacions fonètiques entorn dels dialectes territorials de la llengua catalana s'han convertit, 25 anys després, en un dels documents normatius més coneguts i més seguits en el context de la llengua estàndard oral. S'hi refereixen tots els mitjans orals, sense excepció, i s'ensenyen a les facultats de Comunicació. En 25 anys se n'han fet edicions i reimpressions, algunes de revisades i de corregides, però les modificacions han estat poques i menors: simples aspectes de puntuació i d'estil, no pas de contingut. En el web de l'Institut d'Estudis Catalans hi trobareu penjada l'última versió (març del 2009).

La pràctica de la llengua oral ha anat conformant un estàndard concret: amb preminència del dialecte central, però amb una acceptació dels altres accents; polimòrfic, possibilista i deutor (massa, segons alguns) de les indicacions de l'Ésadir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.