Un artista i dos pares

L'últim conte de l'últim recull publicat per David Foster Wallace, Extinció, es titula El canal del sofriment i se centra en un home que defeca escultures artístiques (no pas abstractes, sinó figuratives). Al final del conte, que es prolonga durant més d'un centenar de pàgines, l'artista intervé en un reality show on ha de crear una d'aquestes obres d'art en directe. Foster Wallace hi mostra diversos aspectes estètics de la funció excretora, ja que també hi apareix un inversor que té el projecte de crear un canal televisiu dedicat exclusivament a mostrar imatges de famosos defecant (un canal que seria la translació a la petita pantalla de la catalaníssima tradició nadalenca dels caganers).

El segon recull de David Foster Wallace, Entrevistes amb homes repulsius, inclou un conte on el narrador evoca la feina del seu pare, encarregat dels lavabos d'un hotel durant nou hores al dia, sis dies a la setmana. En aquest cas, els excrements no es presenten en la vessant artística, sinó com un exemple dels sacrificis (olfactius, visuals, auditius i fins tàctils, evocats sense escatimar detalls al lector) que està disposat a afrontar un pare que es preocupa per la seguretat econòmica dels fills.

Al final del documental Woodstock: 3 Days of Peace & Music (Michael Wadleigh, 1970), dedicat al festival hippy de 1969, hi apareix una altra versió del mateix sacrifici, que al meu parer resulta més impressionant que els solos de Jimi Hendrix, la veu de Janis Joplin o els salts de Pete Townshend. Em refereixo a un home d'una cinquantena d'anys, vestit amb uniforme blau, que s'encarrega de netejar els lavabos-cabina (portable chemical toilets) del festival, que no es va caracteritzar precisament per unes mesures d'higiene gaire elevades. La càmera mostra les operacions que l'home realitza en cada lavabo: obre la porta, hi entra, neteja l'interior amb una mànega gegant, en raspalla meticulosament la superfície amb sabó, substitueix el paper higiènic i hi deixa una pastilla de desodorant sense perdre en cap moment el bon humor. “Vostè fa una bona feina”, no es pot estar de dir-li el locutor. “Gràcies”, contesta l'home, i mostra un dels somriures més amplis del documental. Després ofereix el millor resum de la dècada prodigiosa: “Un dels meus fills volta per aquí”, diu, referint-se a Woodstock. “L'altre, el tinc al Vietnam.”