torna-la a posar, sam
Bernat Salvà
L'immortal Atticus Finch
‘Matar un ruiseñor' està a l'alçada de l'extraordinària novel·la que adapta
La decepció que sentim sovint en comparar llegenda i realitat es pot girar en sentit invers: aquell que menys esperàvem resulta ser l'heroi que ens salva. Un dels moments més memorables de la novel·la i la pel·lícula Matar un rossinyol és quan la nena protagonista, Scout, aprèn aquesta lliçó en un calorós estiu dels anys trenta al sud dels Estats Units. Harper Lee no va arribar a ser “la Jane Austen del sud d'Alabama”, un somni confessat per ella mateixa, però amb aquesta novel·la publicada el 1960 va guanyar el premi Pulitzer i va passar a la història de la literatura nord-americana.
Durant el 2015 se n'ha parlat molt, perquè Matar un rossinyol ha deixat de ser l'única novel·la publicada de l'autora: el passat juliol es va editar Vés i aposta un sentinella (Edicions 62), un manuscrit anterior, enmig d'una certa polèmica. Fins i tot s'ha parlat de presumptes pressions editorials per publicar-lo en contra de la voluntat de Harper Lee, que té ara 89 anys. Però la intenció d'aquest espai és parlar de films inoblidables, i més enllà de l'enrenou literari, hi ha un altre motiu per parlar de Matar un ruiseñor: el 5 d'abril se celebrarà el centenari del seu protagonista, Gregory Peck, que amb el paper d'Atticus va guanyar el seu únic Oscar.
Advocat contra el racisme
Matar un rossinyol (la pel·lícula) és extremadament fidel al llibre. Només se suprimeixen paratges per l'obligatori exercici de síntesi que exigeix una pel·lícula de poc més de dues hores. Rodada en un impecable blanc i negre, se sustenta en bona part en l'excel·lent repartiment. Gregory Peck encarna a la perfecció Atticus Finch i aconsegueix “la imatge de ficció més perdurable d'heroisme antiracista”, com el va definir un crític. Mary Badham, que no seria actriu professional, interpreta brillantment l'esperit juganer, curiós i temperamental de Scout. Robert Mulligan, que només va estar nominat a l'Oscar per aquest film, va saber transmetre a la posada en escena la seva mirada innocent. És a través d'ella que ens descriu una societat profundament racista. I el cineasta ens fa compartir l'admiració que sent la nena pels que, des de la dignitat i la valentia, gosen desafiar-la: el seu pare, Atticus Finch, i Boo Radley, l'heroi a qui fèiem referència als inicis de l'article. Que, per cert, va ser el primer paper al cinema de Robert Duvall.
