cultura

des del laberint

mireia rosich

Perseguir la immortalitat

Observo decebuda algunes actrius que admirava que s'han deformat la cara a base de bòtox o similars, com si a cop d'injeccions es pogués esborrar el pas del temps o les experiències que t'han colpit. En història de l'art, els retrats interessants són sovint aquells que copsen l'expressió, precisament, en els solcs de la pell. José de Ribera, per exemple, un dels grans pintors del segle d'or, agafava com a models gent de mala vida de ports i tavernes que freqüentava, perquè en aquells rostres era on hi havia cisellada la veritat. Ara, en canvi, amb el Photoshop, manipulem la imatge amb l'únic objectiu de petrificar la joventut, aquesta venerada joventut (de plàstic?). Maneres modernes de perseguir la immortalitat.

I per què la voldríem, la immortalitat? Hi ha un passatge de l'Odissea on Ulisses la rebutja. Poques vegades se li ofereix aquesta possibilitat a un humà. En el llarg retorn de la guerra de Troia, Ulisses naufraga a l'illa d'Ogígia on hi viu la bella Calipso que l'acull amorosament. Com a nimfa, habita una gruta profunda envoltada de jardins naturals on creixen les violetes. El verb kalýptein en grec significa ocultar, d'aquí que pel seu nom a Calipso se l'anomeni la que oculta, i que l'entrada a la seva cova estigui protegida per un bosc sagrat amb xiprers (com en els nostres cementiris) i verns (arbre vinculat al Cronos grec, el temps que tot ho empassa, i al déu Bran irlandès). Ella va cuidar el nàufrag procurant-li menjar, begudes embriagadores i la calidesa del seu jaç. I li va agradar tant la companyia que li va oferir l'eterna joventut amb l'única condició que es quedés al seu costat. Però Ulisses li diu que no. Primer, perquè vol tornar a Ítaca i estar amb Penèlope. I segon, perquè ell no vol ser un Déu, vol viure com un mortal que sap donar valor a la vida perquè és conscient de la seva finitud. I per això, pel fet de ser efímers, els amors, les passions i les penes dels humans són reals i fulminants alhora, i els propis déus tenen enveja quan ho veuen. Calipso reté Ulisses durant set anys (tot un cicle, com els set dies de la setmana) però arriba un punt que ell, melancòlic, seu sempre en una roca davant el mar anhelant la seva terra. Ha de partir. Hi ha coses que s'han de deixar marxar perquè tot pugui seguir el seu curs: els fills quan creixen, els amors quan s'acaben, les feines quan et mortifiquen... retenir a la força o sostenir a contracor no porta mai enlloc. Hermes, missatger dels déus, baixa a donar l'ordre definitiva. L'heroi ha de continuar el seu camí. En el quadre de H.J. Draper se'ns presenta la nimfa d'esquena (una perspectiva inaudita en pintura abans que aparegués la fotografia), i sense veure-li la fesomia, només pel gest del cos, intuïm que està trista, desconsolada, sola, mirant l'horitzó per on ha desaparegut aquest home que li ha omplert els dies. Amb el mirall que subjecta amb la mà dreta pot veure la seva radiant joventut intacta, però ara no li serveix. Les joies que deixa caure amb la mà esquerra engalanaven la seva bellesa, però ara tampoc són útils. Tenia gràcia quan formava part de la corresponent etapa. Tot, i per sempre, quin avorriment. Arribar a Ítaca és un camí llarg i difícil, i quan s'hi arriba, encara s'han de matar els pretendents. I com hem vist, poden sortir pretendents nous que ni ens esperàvem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.