Còmic
Xavi Roca/ Jaume Vidal
Àngel Puigmiquel: còmic, animació i publicitat
A final dels anys seixanta una frase es va fer famosa: “Y da un gustirrinín...” La pronunciava Gila en un anunci televisiu de les fulles d'afaitar Filomatic. Era un anunci de l'agència de Lluís Bassat darrere el qual hi havia un gran creatiu: Àngel Puigmiquel. Però el món de la publicitat només va ser dels àmbits professionals que va conrear. Puigmiquel és un dels grans historietistes humorístics de Catalunya i de tot l'Estat espanyol. La seva dispersió –o més aviat inquietud que el va portar també al dibuix animat– i el seu exili a l'Amèrica del Sud han impedit que no se'l conegués prou, tot i que sempre ha estat molt considerat pels estudiosos del còmic i l'humor gràfic.
La editorial Diminuta, que va fent un treball de recuperació dels grans dibuixants del segle XX ha publicat Àngel Puigmiquel una aventura gràfica en edició bilingüe català/castellà. El text és de l'estudiós amb imatge gràfica i narrativa popular Joan Manuel Soldevilla, amb un pròleg de Lluís Bassat i una introducció de Jaume Capdevila. El llibre es publica coincidint amb la donació a la Biblioteca de Catalunya del fons Puigmiquel cedit per la seva família.
Àngel Puigmiquel (1922-2009) va començar a publicar les seves historietes a la revista Chicos, una de les de més alt nivell de l'època a tot l'Estat. Abans havia estat un jove dibuixant amb molt de futur que va ser apadrinat per noms rellevants com ara Opisso, Junceda, Freixas i Artur Moreno. Va lliurar-se d'anar al front per pocs mesos, si no, hauria fet la guerra amb la lleva del Biberó. Als anys quaranta arrenca professionalment i fins a principi dels anys cinquanta treballa amb molta intensitat en la creació de personatges com ara Pepe Carter.
Talent innovador
El seu talent va anar configurant-se amb l'aprenentatge que li va oferir la lectura i estudi dels autors americans. Puigmiquel troba efectives solucions gràfiques que representen un pas endavant en l'exploració del llenguatge del còmic. Aquest període és potser el més conegut de la seva trajectòria perquè l'any 1951 decideix anar-se'n a Amèrica. Per Joan Manuel Soldevilla, autor del llibre, “en la seva etapa catalana, Puigmiquel va ser el més americà dels autors de l'Estat i quan va anar a Veneçuela es va transformar en el més europeus de tots els autors que estaven a Amèrica”.
Quan decideix marxar de Catalunya tria Veneçuela perquè hi té família, però també s'hi troba el dibuixant Artur Moreno. Al país sud-americà hi publicarà acudits i historietes humorístics, molts, a diaris esportius, en què també escriurà cròniques d'esports com el beisbol. Descobreix el cinema d'animació. Les coses li van bé i munta una productora de cinema d'animació publicitari. Té tanta feina que es posa en contacte amb Alfons Figueras –dibuixant que al llarg de molts anys va estar lligat a l'Avui– que també creua l'Atlàntic per treballar en el món de l'animació.
Tornada al país
Són, aquests, uns anys de molt de treball, de molt d'aprenentatge i una etapa brillant. El llibre recull imatges d'aquest moment amb historietes inèdites. Però arriba un moment en què la situació social a Veneçuela es complica i a Espanya hi comencen a bufar els aires del desarrollismo. Els tres dibuixants catalans decideixen tornar al seu país. Artur Moreno s'integrarà al TBO, en què serà un dels seus autors destacats, Alfons Figueras ho farà a l'editorial Bruguera i Àngel Puigmiquel, amb l'experiència adquirida a Amèrica, es dedicarà al món de la publicitat en un moment en què encara tot estava per fer. Per Soldevilla, “Puigmiquel és un personatge que explica moltes coses perquè és molt emblemàtic del que era ser dibuixant a l'època daurada dels tebeos”.
Joan Manuel Soldevilla, que també ha fet estudis de la figura d'Escobar i és un reconegut tintinòleg, diu de Puigmiquel: “A banda dels seu talent creatiu, tothom que el va conèixer coincideix a dir que era una persona que es feia estimar molt.”