La indústria de la mort

Hi ha una llarga polèmica relacionada amb aquesta pregunta, que es pot entendre a qualsevol manifestació de l'Horror: és possible representar en imatges l'extermini perpetrat pels nazis? Amb el seu primer llargmetratge, László Nemes ha donat una resposta capaç de convèncer moralment: és possible fer-ho amb una ficció documentada sense representar la mort a les cambres de gas. Les imatges de mort marquen el límit: no poden restituir-se.

El fill de Saül, catapultada des del festival de Canes, segueix un membre del Sonderkommando (format amb deportats que treballaven en la cadena de la mort dels camps d'extermini) d'Auschwitz-Birkenau que s'entesta a enterrar un cadàver, afirmant que és el del seu fill, mentre busca un rabí perquè oficiï el kaddish. L'acció és datada a l'octubre de 1944, quan hi va haver una temptativa de rebel·lió a Auschwitz. Saül Ausländer escull una revolta personal en contra de la indústria de la mort en la qual participa forçadament: complir un acte sagrat, el respecte al cos mort. Nemes, seguint Saül, arriba fins a l'entrada de la cambra de gas i, després del crim, hi entra mentre es treuen els cossos i s'esborren les traces.

Saül, mentre persegueix l'objectiu d'enterrar el seu mort, es creua amb els resistents, amb metges i anatomistes, amb altres grups de Sonderkommando i de jueus cap a la mort. L'espectador veu aquell infern a través dels ulls de Saül, que va fent les tasques assignades. És, doncs, un film sobre la vida dels Sonderkommando, Per mostrar-ne el funcionament, Nemes ha tingut presents els anomenats rotlles d'Auschwitz, textos escrits per membres dels Sonderkommando en què s'hi descriuen l'organització del treball, les regles del camp, però també la posada en marxa d'una forma de resistència.

Nemes ha procurat fer un film que, fugint de tot esteticisme, no sigui bell, que no sigui seductor. Però l'ètica d'un film passa per una (re)solució estètica: ha rodat en pel·lícula de 35 mm i seguint un procés fotoquímic amb la idea de preservar una inestabilitat en les imatges i de filmar de manera orgànica un món en el qual transita neguitosament Saül, interpretat per Geza Röhrig, un poeta hongarès que viu a Nova York. El personatge no vol ser mostrat com un heroi, sinó com un home que, deshumanitzant-se, es resisteix a deixar-ho de ser.