Núria i la llibertat de canviar
Núria Esponellà publica ‘La filla de la neu', una novel·la amb el rerefons de la construcció del cremallera de Núria
Aparentment, la vuitena novel·la de Núria Esponellà (Celrà, 1959), La filla de la neu, és una història d'amor i intriga ambientada a la vall de Núria, sobretot durant els anys en què es va construir el cremallera, del 1929 al 1931 –el 22 de març farà 85 anys que es va inaugurar–, tot un prodigi d'enginyeria enllestit en un temps rècord i en unes condicions molt adverses. Tot això hi és, ben documentat, com és habitual en l'autora de Rere els murs (2009), però el tema de fons de La filla de la neu –“Una novel·la no històrica, sinó amb ambientació històrica”, matisa l'autora– és un altre: “La vida ens porta de vegades a situacions molt dures i inesperades i l'única cosa que podem escollir és l'actitud amb què les afrontem. O bé triem el ressentiment i creem més patiment, o fem un pas més enllà i triem la compassió que porta a la tendresa, cap a un mateix i cap als altres. És un canvi de consciència per tenir més confiança en la vida.”
Núria Esponellà, col·laboradora d' El Punt Avui i poeta reconvertida en novel·lista des de la publicació de Gran Cafè (1998), va ser finalista del premi Bertrana amb la seva novel·la anterior, Una dona d'aigua (2012), i ahir Columna , la seva editorial de sempre, va publicar La filla de la neu, mentre Planeta llançava simultàniament la traducció en castellà, un fet poc habitual en el panorama literari català, reservat a supervendes i consagrats.
La filla de la neu té tres personatges principals: “D'una banda, hi trobem un narrador entrevistador que no sabem qui és, només que treballa per a un museu, però anem descobrint la seva identitat al llarg de la narració, durant la qual va reconstruint la història de dos personatges del passat, la Joana i l'Enric, als quals entrevista quan ja són grans. L'Enric havia estat un enginyer auxiliar del cremallera de Núria i la Joana era una cambrera de l'hostatgeria del santuari, on residien els directius del tren. Entre ells hi ha una història d'aproximació, d'amor, que comença malament i acaba durant tota la vida. En les entrevistes ella narra la part més vivencial i emotiva de la història, mentre ell explica sobretot l'accidentada història del tren. I el narrador s'ho mira tot des d'un punt de vista més irònic i racional, però a poc a poc es va implicant emocionalment en la història de la Joana i l'Enric, que també està molt relacionada amb ell”.
El personatge de la Joana està inspirat en una persona real, Anna Pous de Ventolà, propietària d'un restaurant en aquest veïnat de Ribes de Freser, la qual, com la protagonista de la novel·la, és “una dona de muntanya molt valenta, filla d'un pastor transhumant i una pagesa, a la qual li ofereixen anar a treballar a Núria a tenir cura de l'entorn i acaba sent tota una pionera com a monitora d'esquí”. Tornant a la ficció, en els anys quaranta –ja en la tercera i última part de la novel·la– la Joana “té una experiència que la porta cap a límits desconeguts i decideix afrontar-la gestionant la seva vida d'una manera diferent”.
Núria Esponellà afirma que ha fruït i s'ha divertit escrivint aquesta novel·la: “Necessitava escriure una novel·la que no em fes patir. La tensió narrativa sempre hi ha de ser, però no volia angoixar-me com em va passar amb altres novel·les. El narrador em permetia fer salts temporals i jo tenia la impressió que volava. En aquesta novel·la m'he deixat portar: sí que partia d'un cert esquelet, però l'anava construint a mesura que l'escrivia, per intuïció. Però això no vol dir que no hi hagi al darrere un gran esforç: aquesta obra és fruit d'un llarg recorregut en l'escriptura, de molts anys d'aprenentatge i d'ofici. És una novel·la fluïda, però feta amb rigor.”
Núria Esponellà té “una relació molt especial” amb la vall de Núria i el santuari marià, on tradicionalment les dones han anat a demanar fecunditat, i a la novel·la té molt de pes aquest entorn on conviuen “la força de la muntanya, el pasturatge tradicional, el culte religiós i el fenomen del turisme”. De fet, part de la novel·la es va gestar a la mateixa vall, en diferents estades des de l'hivern del 2013, quan va sorgir la idea d'escriure aquesta història.
Sense cap afany de construir una tetralogia narrativa sobre els elements, Esponellà destaca que, si Rere els murs era “una novel·la de vent, com a símbol del pensament i la llibertat”, i a Una dona d'aigua dominava l'element del títol, que “a totes les cultures i tradicions s'identifica amb les emocions”, La filla de la neu està marcada pel foc. I no hi veu cap contrasentit: “La Joana i l'Enric són personatges de foc –un foc interior, purificador– en un entorn de fred. I la neu crema: en el fons l'essència és la mateixa. Ara faltaria una novel·la sobre la terra, ja veurem... O potser un poemari, una de les coses que tinc pendents.”
