“Els pagesos són autèntics superherois de la terra”

Vaig començar al diari La Mañana de Lleida, l'any 1996. Sempre em pensava que treballaria en un diari, era el que
volia, però més tard la televisió va irrompre en la meva vida. Vaig començar a Canal Satélite Digital, des d'on vaig iniciar
tot un periple professional,
tant en diverses cadenes com en productores, fent de redactor, de reporter i de guionista. Als voltants del 2007 vaig fer
un replantejament existencial en arribar a la conclusió que
treballant full time no tenia temps per a res més, tant en la vida professional com en la personal.

Sí, escric llibres amb un denominador comú, són llibres que expliquen la memòria de la Catalunya més desconeguda i oblidada: des del llibre en què explicava que durant la República va haver-hi un intent de fer una televisió a Catalunya, una història absolutament desconeguda, al llibre sobre Unió Democràtica que va sacsejar molt perquè explica la història fascinant i oculta d'un país molt estereotipat, o l'últim, Fumar-se el franquisme: la Catalunya del caliquenyo, que parla de com Lleida, durant la postguerra, es va acabar convertint en l'autèntica fàbrica de cigars de Catalunya, el caliquenyo. Aquest cigar, tan rudimentari i tan humà, va representar per als pagesos lleidatans la lluita d'una part d'ells per la supervivència que el règim els negava en una postguerra duríssima.

Per mi els pagesos són els autèntics superherois de la terra; quan l'estat no hi dóna resposta tu la generes. L'estat franquista no va encarregar-se de donar el mínim, que és la teca, el menjar, i els pagesos es van buscar les solucions amb el caliquenyo, el cigar del poble, i van acabar convertint-se en la fàbrica de fum de Catalunya. Parlem d'estraperlo, sí, però els pagesos el fan per necessitat i per tirar endavant, alhora que donen resposta a una necessitat social, la de la gent que volia fumar en temps en què hi havia poc tabac, car i de mala qualitat. La gent dóna respostes quan l'estat no dóna solucions.

Lleida no està explicada. Lleida és la Catalunya sense mar. La distància amb el mar més que territorial és psicològica. El concepte llunyania forma part d'una mena de microxip que
es passa en herència. És interior, és diferent a ser balconada com Barcelona, Girona o Tarragona, aquí la teva mirada és una altra, el teu horitzó és diferent. El paisatge lleidatà és desconegut; la gent ja no té ni la foto del paisatge.

Lleida és un dels territoris més durs de Catalunya. Estic obsessionat per una cosa, i segurament el meu proper llibre serà sobre aquest tema. La gran transformació del segle XX és el canal d'Urgell; amb la seva construcció es va passar del marró misèria al verd esperança, a l'imperialisme dolç. I gràcies a això Lleida inunda de fruita tot Europa. La fruita és l'or dolç, i a principis de segle era el futur.

Això no li ho puc contestar en aquest moment, però sí que crec que Catalunya el primer dia ja va descobrir Puigdemont. Té un repte molt gran, el seu discurs és conegut però sona a nou. El principal problema és que també tindrà limitacions i les mans lligades en moltes coses. Arriba al càrrec de president en un moment molt bèstia. La gran incògnita és veure quina serà la manera Puigdemont.