Crítica
cinema
Reivindicació del periodisme
Al començament de Spotlight, de Tom McCarthy, un dels periodistes de The Boston Globe afirma que “en l'època d'internet la informació es troba a tot arreu” i es pregunta “què n'hem fet de la fe en el periodisme?” La pregunta defineix la intencionalitat d'una ficció de denuncia que ens recorda que el periodisme pot jugar un paper clau dins la democràcia. En un moment en què la cacofonia de les opinions crea un gran soroll en les xarxes, Spotlight reivindica el periodisme d'investigació, una pràctica allunyada dels actuals interessos de les empreses mediàtiques. El punt de partida és l'escàndol generat a Boston quan es va descobrir que el cardenal Bernard Francis Law va encobrir l'existència d'una xarxa pedòfila.
En el cinema de ficció, la idea d'una investigació que ens porti al descobriment de secrets o de culpables és determinant. Spotlight és una pel·lícula d'investigació atípica en què l'espectacularitat i el misteri semblen haver-se posat de costat. Des del començament sabem quin és l'escàndol –la pedofília– i quins són els culpables –determinades comunitats de sacerdots de Boston–, però allò que ens interessa no es tant la resolució del cas sinó el procés d'investigació, el qual no és vist com un procés èpic sinó com el resultat d'una acurada tasca d'equip. Encara que els seus protagonistes hagin sigut tres superherois en altres ficcions –Michael Keaton, Marc Ruffalo i Liev Schrieber–, la seva conducta és la de simples periodistes que creuen en el seu ofici. El seu treball es mourà entre arxius, visites a determinades persones i discussions a l'interior de la redacció. Al llarg d'un any no escriuran ni una ratlla, aniran avançant a la recerca de les pistes que portin cap a la revelació de la veritat, de la qual sorgiran més d'un centenar d'articles polèmics. La manca d'espectacularitat de Spotlight es transforma en la seva principal virtut, però també és el seu principal defecte. En determinats moments sembla com si a la pel·lícula li faltés força, com si no acabés d'anar més enllà d'una certa formalitat narrativa que pot resultar massa opaca; en altres, aquesta manca d'èpica situa el film en una escala molt més humana, menys convencional i molt més rigorosa respecte a la visió interna del periodisme.