Rodoreda revisitada

Mare i filla és la primera obra escrita directament en el nostre idioma per Jenn Díaz (Barcelona, 1988). En castellà va debutar el 2011 amb Belfondo, a la qual van seguir El duelo y la fiesta (2012), Mujer sin hijo (2013) i Es un decir (2014). La decisió de fer-ho en català (aviat en sortirà la versió castellana) ja l'havia decidida Jenn Díaz, però el fet d'anar col·laborant amb contes setmanals escrits en català per a Catorze.cat va propiciar la seguretat necessària per fer el pas idiomàtic.

Mare i filla és un llibre que ens serveix una autora jove amb molt de talent i d'ofici. En aquesta obra n'hi tant d'un com de l'altre. També ambició, ja que el referent, l'homenatge i l'atmosfera a partir d'un determinat moment de la lectura et porta al món de Rodoreda, de Mirall trencat, d'Aloma, de La Plaça del diamant, amb el característic mostrari de dones valentes i supervivents, saquejades per la vida i els seus terratrèmols, presoneres de normes i convencions alienes.

També el d'homes desapareguts, sense prou força per lluitar contra el destí o d'imposar-se a gairebé res. Homes bons, pares morts, baixes de guerres amb bales o prejudicis, moltes vegades, tant dones com homes, caiguts pel foc amic familiar o tribal com pels adversaris o la malaltia o la mala sort. Ficar-se en aquest jardí demostra l'ambició de Jenn Díaz.

Mares, filles i homes bons i morts –i febles davant d'altres dones, generalment esposes en aquest llibre– que no saben què fer amb la quotidianitat, amb el laberint domèstic. Partint d'un nucli familiar format per la mare i vídua, Glòria, la Dolors (la germana del pare) i la Natàlia i l'Àngela, les filles.

L'obra arrenca amb la mort del pare i sembla que el centre del conflicte és la mala relació de la mare amb la Natàlia, que té relacions amb un home casat –consentida per la família de l'adúlter–. De seguida, el personatge de la Dolors guanya pes i l'autora encerta en el fet de no evitar-ho. La tieta soltera té la seva vida, els seus conflictes i els seus secrets.

Un dels aspectes positius del llibre és la tria de la veu narrativa, que en ella mateixa, és un enigma que també t'arrossega. És una tercera persona que sembla estar vivint amb tots els personatges però que al final no saps qui és. Es tracta del clàssic narrador omniscient, però el fet que el to i l'escriptura siguin tan directes fa que sospitis que t'està parlant un personatge i no l'autora. La prosa és neta, ràpida i directa, aspecte que t'enganxa al principi i que després, quan ja estàs enmig d'un melodrama en què potser no hi series si ho haguessis sabut abans, et continua ajudant.

Més bones notícies. Tots els personatges són versemblants, i l'aspecte psicològic i les motivacions, els conflictes de menjador i de dormitori, la lluita pel control i el poder d'exercir el dret del mascle i de qui és la casa familiar demostren un talent literari excel·lent. Les relacions complexes de les accions i omissions estan molt ben dibuixades; no és gens fàcil. També el fet que entris al llibre sense referències temporals, en clau aquí i ara però també ahir –com també ho feia Ada Castells a Pura sang, per exemple– és un altre encert.

Però derivat d'això, quan t'adones que la narració està clarament situada en un món concret i pretèrit –el pes de les convencions, la religió, etc.– et queda la sensació que l'autora t'ha enganyat una mica. A més, de la mateixa manera que la gestió dels conflictes interiors és impecable, la dels conflictes exteriors –morts, ruptures, etc.– no ho és tant. Ets en un melodrama amb una transmissió massa rodorediana, amb què no et sents gaire a gust perquè t'han canviat la freqüència sense avisar.

És curiós que l'empatia amb els personatges caigui una mica quan comproves que estàs en un llibre de Jenn Diaz revisitant Rodoreda i no de Jenn Díaz, fent de Jenn Díaz, encara que amb vestits i cases i convencions de fa setanta anys.