Llagostera 'mon amour'

La memòria és important. La col·lectiva és a mans dels historiadors, que no sempre es limiten a recollir, conservar i transmetre els fets, sinó que legítimament els interpreten. Però també hi ha la memòria individual, la del dia a dia, més preuada a mesura que ens fem grans i la perdem.

N'hi ha una, de memòria, que es podria considerar que està entre totes dues, la personal, que recull la d'un col·lectiu reduït i compacte com ho pot ser un poble com Llagostera. I això és el que ha fet el periodista Joan Ventura amb la localitat on va néixer el 1955. El director adjunt d'El Punt Avui té un punt de partida molt interessant: va ser el fill d'un dels barbers de Llagostera i, com a tal, va ajudar el seu pare els dissabtes i diumenges, quan la concurrència de clients era més alta.

Un nen amb l'orella atenta va poder sentir moltes converses i viure moltes anècdotes (dins i fora de la barberia) que ara ha reunit i posat en paper abans que, com deia el replicant de Blade Runner, no es perdin com llàgrimes en la pluja. “Vaig començar a remullar barbes de ben petit. A tot estirar, tenia set anys. Ho feia amb l'ajuda d'una cadireta que em donava l'alçada que em faltava. Una primera lliçó a tenir en compte: si el món no és com tu vols, mira de fer-te'l a mida.”

El llibre està dividit en vint capítols, índex onomàstic i bibliografia a banda. Cada capítol consta d'un tema, amb unes quantes anècdotes i els personatges que les van protagonitzar i, després, una segona part dedicada íntegrament a un sol personatge d'aquest imaginari que forma la constel·lació de llagosterencs il·lustres triats per Ventura, que els tracta amb respecte i bones maneres, fins i tot als que poc s'ho mereixen.

No és un àlbum de fotografies locals en color sèpia (tot i que hi ha fotografies), són retrats que escapen dels límits de Llagostera quan mostren situacions des de la postguerra fins al final del franquisme, de lluites, censures, represàlies i repressions, fam i estraperlo, riqueses i misèries, que també es van viure a tants altres llocs.

Ventura ofereix, de manera exhaustiva i documentada, un immens arbre genealògic dels habitants de Llagostera. I també, pinzellades d'una època i d'una manera de viure. “En temps de vacances, ens passàvem el dia al carrer, o fent cabanyes d'indis al pati de casa, que presidia una gran figuera i dos pruners que feien unes prunes vermelles i poc dolces que enyoro.”

També destapa discretament zones fosques: “Llagostera és un poble on s'ha jugat molt, i quan dic molt vull dir que s'hi ha arruïnat un bon grapat de gent que havia tingut força diners i, en canvi, són comptats els que n'han pogut viure.” Un dels que no es va arribar a jugar la dona alguns cops... i diuen que a ella no li sabia gaire greu. D'anècdotes divertides n'hi ha com la de mossèn Antón que “als estops baixava del cotxe per mirar si venia algú i, és clar, quan tornava a pujar el panorama havia canviat totalment”. És un llibre distret i recomanable per a qualsevol lector; imprescindible si s'és de Llagostera.