biografia
jordi llavina
La pell aixecada d'un home
Diu la citació inicial d'aquest llibre (una frase de Dostoievski): “Aixequeu la pell d'un home i hi trobareu una novel·la.” Doncs bé, Agustí Pons, eximi biògraf, periodista veterà, experimentat cronista literari, finalment s'ha decidit a aixecar-se la pell pròpia, i n'ha sortit aquest llibre que no és ben bé una autobiografia, i encara menys, una novel·la (tot i que participa de tots dos gèneres), sinó potser més aviat un llibre de memòries protagonitzat per ell i, entre alguns altres personatges de diversa definició narrativa, per la senyora que ha donat títol i substància al projecte: Bárbara Martín. En els anys cinquanta aquesta Bárbara era una joveneta del poble d'Albalate del Arzobispo, a Terol, que va arribar, després que ho fessin altres germans seus, a la ciutat de Barcelona i es va posar a servir a casa dels Pons. La minyona d'una família de casa bona, doncs. S'hi va estar menys de deu anys. La dona va morir ara en fa un. Agustí Pons, amb el seu llibre, li ret un delicat homenatge. “Un biògraf no es deu ni a un editor, ni a l'Acadèmia, ni a la família del biografiat, sinó al lector”, explica l'autor. Aquesta Bàrbara –que no té res a veure amb la de Prévert, per cert– es llegeix, en el seu doble eix, amb plaer. Com si fos una novel·la, que se sol dir.
Un doble eix, sí: el de la narració, diversa, en primera persona; i el d'uns fragments en segona persona que formen com una mena de veu de la consciència que va advertint (o amonestant) el cronista dels fets, aquell jo del gros principal del llibre. I componen, tots aquests fragments en lletra inclinada, un contrapunt a la resta del relat que serveixen perquè Pons introdueixi alguna interpretació sobre la narració històrica o tot d'idees sobre la composició en un llibre que, de fet, són tres obres en una: una biografia (la de Bàrbara), una autobiografia i una acolorida crònica social de la Barcelona de l'època encara massa fosca del franquisme.
Bàrbara comença com una investigació periodística (com Modiano, posem per cas, comença sempre els seus llibres): fa més de cinquanta anys que es va perdre la pista d'aquesta singular minyona, una noia del morro fort (“Bàrbara de nom i de fets”). Un Pons que s'acosta a la setantena està resolt a trobar-la, si és que encara és viva (ell només tenia deu anys, quan la noia va haver de marxar de la casa Pons, perquè la família, presumptament, ja no en podia assumir el pagament). Per això, l'autor, feliçment jubilat, es planta un dia a Albalate i comença a preguntar per ella. D'entrada, no se n'acaba de sortir, però a poc a poc anirà trobant llum per a la seva recerca.
Particularment, m'interessen molt més els episodis referents a l'autor o a la família –tres exemples diferents: l'explicació del naixement de l'afició lectora de Pons, el seu bateig de foc periodístic al Ciero i la revelació del cognom artístic Tramvia del seu germà Oriol, el preferit de la Bàrbara, per cert– que no pas aquells passatges que es refereixen a la història general. Si, al final, Pons troba o no troba la Bàrbara no és res que hagi de revelar. Hi ha, però, emoció en les últimes pàgines. I un penchant novel·lesc, com si diguéssim.