Els ulls tancats

En Klaas i en Kees: dos germans bessons amb noms que es confonen per poc que el lector es distregui. Sembla que cap d'ells no sigui el narrador perquè el narrador –en general, no pas sempre– són tots dos. Per això, pot parlar de qualsevol d'ells com si qualsevol d'ells dos fos algú altre. Però l'altre de debò de Les pereres fan la flor blanca –el primer llibre que va publicar Gerbrand Bakker– és tres anys més petit que els dos bessons. Es diu Gerson i és germà únic, però té en Daan, un gos que fa molt més cas a ell que no a als dos bessons o a en Gerard, el pare. La mare no hi és. Viu a Itàlia perquè va abandonar-los fa un temps. Cinc cops a l'any els envia una postal. Sí. Cinc postals en una època en què el món virtual del Google, del Facebook o del Twitter permet localitzar o comunicar-se amb qui es vulgui molt més eficaçment.

No acabo d'estar convençut que Les pereres fan la flor blanca sigui un bon llibre. Sembla que ho és. Té un començament que esborrona i que té molt a veure amb el que anirem llegint: un joc d'abans d'en Klaas, en Kees i en Gerson, a què encara jugaven fins fa sis mesos. Avançaven amb els ulls tancats, guanyava el primer que arribava a tocar la meta que havien triat: a vegades, una meta mòbil; a vegades, fins i tot una làpida d'un cementiri proper. Del joc, en deien el Negre. Però massa fressa de boixets i poques puntes, que deia Víctor Català. Tot plegat, només un indici.

Tampoc no estic convençut que aquest començament de Les pereres fan la flor blanca sigui gaire diferent del primer capítol, d'A dalt tot està tranquil, la novel·la amb què Bakker va obtenir el Premi IMPAC 2010 i, a casa nostra, el Premi Llibreter de l'any 2012. Segurament és gràcies a aquells premis que Raig Verd es va animar a publicar Les pereres fan la flor blanca al cap de tres anys, tot i que no indiquen que és sobretot una novel·la juvenil. Gerbrand Bakker va tornar a escriure amb la idea d'ampliar els lectors. El seu esforç es nota sobretot a les primeres vint planes. Però no n'hi ha prou de tornar-la a coure perquè una poma ensucrada perdi tot el gust del sucre. A Les pereres fan la flor blanca hi ha encara el comportament sorprenent i inversemblantment infantil de Gerard quan sent les paraules de l'infermer Harald, una reacció fins i tot menys madura que la dels dos bessons, els seus fills. I hi ha un avís que hi són i no hi són, segons el que exigeixi el relat. I hi ha la repetició excessiva de frases de regust poètic, facilotes, a l'estil de la que serveix de títol i que rellegim tot sovint. I hi ha, encara, una ingenuïtat aparentment innocent, però que no ho és gens, al servei d'aconseguir un efecte sense abans haver d'anar gaire al fons. Les pereres fan la flor blanca pot arribar al cor de molts lectors amb la mateixa accepció com hi arriben moltes telesèries. Però té la fondària d'una bassa. I les grans novel·les són com els pous, van més al fons.