cultura

Mirador

Contrapunts al cinema de la testosterona

Todd Haynes és un cineasta hereu dels grans estilistes clàssics

David Bowie va fer d'actor en diversos films i va ser una inspiració determinant d'una, Velvet Goldmine, que va restar a l'ombra en el moment de la mort d'un cantant que també va donar joc a diverses seqüències cinematogràfiques, com ara aquella de memorable en què Denis Lavant corre ballant Modern love a Mauvais sang, de Leos Carax: una exaltació del cos en moviment, pura cinètica al ritme del gran Bowie. Feia dies que tenia ganes d'escriure a propòsit de Velvet Goldmine, però altres morts recents han fet que ajornés la invocació a aquesta pel·lícula del 1998 que Todd Haynes va concebre com una fantasia sobre el glam rock. De fet, no sé si a la manera amb la qual va fantasiejar sobre la vida i les cançons de Bob Dylan a I'm not there, Haynes volia fer una biografia sobre l'època glam de Bowie, però aquest tenia el seu propi projecte sobre això i el director va haver de ficcionar-ho, convertint l'autor de la cançó Velvet Goldmine (cara B del disc The Rise & Fall of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars) en un personatge anomenat Brian Slade (Jonathan Rys-Meyers), mentre que Iggy Pop va esdevenir un tal Curt Wild amb un espectacular Ewan McGregor, que en una seqüència apoteòsica es despulla en un escenari. Sí, el glam, que sobretot va esclatar a primers dels últims anys setanta, tenia a veure amb l'escàndol, la desinhibició sexual, l'androgínia remarcada amb el maquillatge, les plomes i el vestuari brillant d'uns cantants que s'alliberaven de la imatge del mascle rocker i, amb ritmes frenètics, del diletantisme simfònic de certa tendència del rock de l'època.

En relació amb Velvet Goldmine he pensat en el perquè Haynes ha sigut bandejat en les nominacions a l'Oscar al millor director quan, amb Carol, demostra que és un cineasta amb una dimensió estètica que, des de la contemporaneïtat, el fa hereu dels grans estilistes del cine clàssic. En principi he pensat que els carques de Hollywood (95 per cent blancs, 76 per cent homes, i una mitjana de 65 anys d'edat) encara no li perdonen el capteniment descarat de Velvet Goldmine i la vinculació al new cinema queer, que, certament, posa en dubte el dominant i perseverant punt de vista heterosexual i fins l'homosexualitat normativa. Però vaig pensant que, de fet, potser encara molesta més una homosexualitat sense extravagància. Sé que no puc semblar político-sexualment correcta, però, precisament donant la volta a la cultura queer, crec que emprenya més un capteniment no heterosexual sense una raresa amb la qual divertir-se. Haynes pot aparèixer vestit amb plomes en una seqüència de Velvet Goldmine, però és un homosexual poc exòtic. De la mateixa manera, Carol incomoda més a alguns perquè les seves heroïnes no són ni assassines ni desgraciades, ni volen ser homes. S'enamoren, però ni tan sols diuen que són lesbianes. Són dones que intenten ser lliures. Les seves formidables intèrprets també ho pagaran: per guanyar un Oscar, o qualsevol altre premi, fent de lesbiana has d'interpretar algú presentat com un monstre. En el fons, però, crec que el perquè del bandejament hollywoodià a Carol sobretot es relaciona amb el fet que el cinema mascle es resisteix a perdre hegemonia i, a més, continua dominant el gust. És un film massa subtil, massa delicat, massa poètic per ser reconegut per aquells que s'aferren al cinema de la testosterona. I n'hi ha molts. En fi, fa pensar que la premsa de Los Angeles no només hagi distingit Sylvester Stallone amb un Globus d'Or, sinó que aquest mal actor fos el més ovacionat en anunciar-se les nominacions als Oscar. Stallone és Rocky, però, a més, és Rambo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.