La transformació de la cultura
Jaume Vidal. maria palau/montse frisach
Més petits, més lliures
El fenomen dels espais d'art independents i amb una estructura mínima crea una nova manera de fer en les pràctiques contemporànies
Halfhouse, l'Espai Colona, Fireplace, The Green Parrot, Homesession, El Palomar i Passatge Studio han rebut un reconeixement oficial
Exposicions temporals que s'allarguen més del compte en el temps, tirar més que mai dels fons propis per organitzar una mostra, menys producció pròpia, reducció dràstica de les activitats, menys personal a sales... Aquests són senyals visibles dels profunds efectes de la crisi en museus i centres d'art, sobretot en els que estaven consolidats abans de les retallades. El daltabaix econòmic també s'ha acarnissat directament amb els artistes, que difícilment poden accedir a ajuts per a la producció o rebre encàrrecs.
Una nova generació d'artistes i comissaris, però, que ja han viscut des del primer moment els efectes devastadors de la crisi, han optat per fórmules d'autogestió i en xarxa, amb pocs mitjans però amb molt talent i, sobretot, ganes de fer les coses d'una altra manera. En espais gens luxosos, els últims anys han aparegut a Barcelona un conjunt de petits centres, en alguns casos només semicomercials, que en el seu dia a dia enganyen la crisi i enriqueixen el panorama de les pràctiques contemporànies al nostre país.
Un primer reconeixement ha arribat recentment a set d'aquests espais amb una menció del Premi Ciutat de Barcelona d'Arts Visuals. Els centres mencionats han estat Halfhouse, l'Espai Colona, Fireplace, The Green Parrot, Homesession, El Palomar i Passatge Studio.
Halfhouse va ser un projecte pioner que, sense preveure-ho, va obrir camí. El 2009 els artistes Alberto Peral i Sinéad Spelman van sentir la necessitat de fer alguna cosa diferent que defugís la dinàmica de les galeries i centres d'art. La crisi tot just només havia ensenyat la poteta, però a ells el cos ja els estava demanant que es comencessin a preparar per al pitjor.
Fins llavors, tothom havia pensat en gran. Peral i Spelman van fer el contrari: pensar en petit. Van convertir el seu modest pis del Poblenou en un espai de trobada, intercanvi d'idees i converses relaxades sota la llum d'un programa d'exposicions que combina sense manies artistes de diferents generacions i procedències.
Halfhouse va ser fa vuit anys una espurna d'esperança per a l'escena barcelonina, cada cop més deprimida. Mentre els grans museus treien foc pels queixals perquè no podien subsistir amb un pressupost inferior als deu milions d'euros, Peral i Spelman seguien acollint gent a casa seva per compartir junts l'aventura de l'art i, el més important, per donar suport als artistes, els més castigats del sector.
Han resistit. Com han pogut. “No és fàcil. Els números no surten. Però el fet de tenir una estructura tan mínima ens permet ser molt flexibles: quan tens més fas més, quan tens menys fas menys”, expliquen. Reben algunes ajudes de les administracions (atenció, alguns anys, més del Ministeri de Cultura que de cap altra) i tenen petits mecenes que cada mes els fan confiança. Amb menys de 10.000 euros, fan més activitat que ningú.
No els busquin al Poblenou. El 2012 van fer un canvi d'aires. Es van enamorar d'una casa de l'avinguda de Vallvidrera (a quatre passes de la sortida de l'estació Peu del Funicular dels Ferrocarrils), d'un encant decadent, amb un jardí de somni. Espai domèstic i espai d'art segueixen conxorxats. “Al Poblenou, l'activitat era entre setmana i a la nit. Aquí la fem els dissabtes i durant el dia, perquè el lloc s'hi presta.”
“Són molt humils. Massa, perquè la feina que fan és immensa. Són petits i això els fa lliures”, etziba David Bestué, l'artista que exposa aquests dies a Halfhouse, juntament amb Julia Spínola.
Efecte contagiós
L'últim a incorporar-se a aquesta xarxa improvisada de centres d'art d'autogestió ha estat l'Espai 10, a tocar de la basílica de Santa Maria del Mar, en ple barri de la Ribera, una zona que darrerament està esdevenint un nou pol d'atracció artístic a Barcelona. Aquest petit espai, al carrer Abaixadors, 10, és una iniciativa de la comissària xilena resident a Barcelona Luz Muñoz, i l'artista Núria Duran, que durant onze anys ha regentat un taller d'art i gravat al mateix local.
L'Espai 10, que es va inaugurar el dia 4 passat amb dues mostres de la mateixa Duran i d'Eulàlia Valldosera, té com a subtítol “laboratori de les arts contemporànies”, ja que no només vol ser un espai expositiu no comercial (volen fer unes sis mostres a l'any) sinó també un lloc de reflexió “multidisciplinària i transversal”, obert també a la literatura, la sociologia o la música, que acollirà també conferències, debats i seminaris. “És un espai dedicat al pensament crític, obert a la reflexió i al diàleg però amb responsabilitat social i amb la consciència que estem vivint la perspectiva d'un nou món –explica Luz Muñoz–. L'espai neix de la inquietud que necessitem transformar la nostra manera de pensar i que des de l'art podem aportar alguna cosa.” Muñoz treballa molt en projectes a l'estranger, sobretot a Llatinoamèrica, i col·labora amb el Museu de Belles Arts de Houston.
La idea d'obrir l'espai va sorgir fa vuit mesos després que Núria Duran i Luz Muñoz s'adonessin que totes dues es trobaven en un moment de transició en les seves carreres. “He estat molts anys investigant el tema del paisatge però havia arribat un moment en què he volgut anar més enllà amb obres més tridimensionals, fetes amb tela”, diu Duran. Amb motiu de l'obertura de l'espai, Eulàlia Valldosera va realitzar una acció-ofrena, primera part de la sèrie Economia de la visió, per “recodificar l'energia” de l'espai, els resultats de la qual s'han exposat en dos vídeos.
Coses de família
El concepte el va descobrir als Estats Units. A Adriana Saavedra li van dir. “A Amèrica sempre es busca una història per poder vendre qualsevol cosa. Tu ja la tens.” La història a què es referia la interlocutora de l'artista era el fet que Adriana Saavedra compartia estudi amb el seu germà Lautaro i amb la mare de tots dos, Fina Oliver. Tots tres, artistes. Només calia donar-li un nom per tenir un singular producte per fer front a la precarietat del mercat artístic. Van triar Projecte Sió (Saavedra i Oliver) i van elaborar un circuit propi de difusió de l'obra amb la creació de les jornades de portes obertes, en què el seu estudi habitatge s'obria al públic col·leccionista. El rebedor i la saleta d'estar prenien naturalesa de galeria d'art. El vincle familiar esdevenia una mena d'agrupació col·laborativa que facilitava la visualització de l'obra de tots tres en un intent de parar les clatellades que ha donat la crisi al món de l'art en els darrers anys.
Van arribar a aquest punt després d'una etapa de disgregació familiar. L'escultora Fina Oliver vivia a Calafell i buscava anar a Barcelona per airejar la seva carrera. Lautaro Saavedra, també escultor, estava a la Toscana treballant en una de les ciutats de referència de la creació artística italiana: Pietrasanta. Al seu torn, Adriana intentava obrir-se camí a Califòrnia amb la seva pintura neopop a la qual havia arribat després d'iniciar-se artísticament amb la fotografia. La família atomitzada va reagrupar-se a Barcelona. I així va néixer aquesta moderna empresa familiar que, no obstant, es caracteritza per uns plantejaments artístics molt diversos. Utilitzen materials com la pintura, el bronze, el tèxtil i fins i tot la plata. I les seves propostes van des del lirisme poètic de les escultures de Fina Oliver a la metafòrica mirada a la persona humana de Lautaro, passant pel pop irònic de denúncia directa de l'Adriana.
Però, en el camp de l'art, la família que crea unida no té perquè vendre unida. I cal obrir nous fronts per transitar en el difícil moment del mercat de l'art. Mare i filla, en aquest cas, han creat una gamma de joieria, i que en un futur està oberta a noves propostes relacionades amb els complements de moda. La iniciativa s'anomena Oliver & Jo. “Jo tinc més la mà trencada que la mare per moure'm per les xarxes socials, i m'encarrego de la difusió. Ella fa els dissenys.” Adriana Saavedra es refereix a la col·lecció d'anells que han llançat i que tenen vocació artística. Com a col·lectiu artístic tothom diu la seva. Lautaro valora el treball de mare i filla: “Estan pensades com a petites escultures, per a gent que té una determinada sensibilitat que va més enllà de la qüestió ornamental.”
Lautaro es queixa de la falta se sensibilitat de les institucions per donar suport a les arts visuals i de la tendència creixent del país a relegar l'art de les seves necessitats més fonamentals. Recentment va obtenir la Medalla d'Or de la Biennal de Florència. “M'agradaria que a casa es parés més atenció al que fan els artistes d'aquí”, diu l'artista.