Del joc a l'abisme

Els anglesos diuen de fer teatre: to play. El joc, efectivament, és una de les claus per arribar a la veritat des d'aquesta ficció que reflecteix el mirall de l'escena. El component lúdic hi és sempre present, tot i que sovint porta a sobre una càrrega d'emotivitat i, en certa manera, d'èpica que constata quina és la intencionalitat de l'autor, la dramatúrgia, el director i els intèrprets.

‘Fang i setge'

a El musical inspirat en la desfeta èpica de 1714 arriba a Barcelona més ben compactat dramatúrgicament que en la seva estrena a Olesa, ara fa 15 mesos. L'escenografia monumental s'ha transformat en uns útils mòduls que es desplacen pels laterals i unes pantalles que projecten un audiovisual suggeridor. En la tercera temporada del muntatge, el musical reivindica la seva vàlua dins el gènere més que per l'oportunisme polític. Es fan evidents paral·lelismes amb Els miserables: hi ha la lluita dels obrers, hi ha fins i tot un suïcidi com el de Javert. Aquest, de fet, es realitza a dos fronts (com l'escena dels empresonats al vaixell de Mar i cel de Dagoll Dagom, en què es veuen les mans per la borda i, fora del vaixell, els personatges demanant pietat). L'obra continua impactant amb una música contínua de Salvador Brotons, que no abusa de frases musicals i que situa moments culminants com l'Arrisquem! (el més èpic), o les balades d'Eulàlia i el duet romàntic d'Ònia i Will. La darrera versió del musical manté l'estona de divertida escatologia i aclareix el perfil de les protagonistes. Núria (Annabel Totusaus) sap jugar molt bé el seu paper ambigu i interessat. Joana (Aina Quiñones /Aina Picarolo) signa la ingenuïtat i el futur. Eulàlia (Judith Tobella / Aina Sánchez) té una presència intermitent però determinant. Per últim, Ònia (Neus Pàmies) reuneix l'èpica del moment renunciant a tot i el vessant sentimental. És la pedra filosofal. L'actriu l'afronta amb una determinació lloable.

‘Et planto'

a Clàudia Cedó signa un muntatge insòlit: trasplanten el món de la parella a escena. Ella és d'enamorament ràpid i frescor seductora. Ell, realment, són tres actors. En principi, cada un d'ells respon a diferents estímuls del xicot: el racional, l'enamorat i l'intuïtiu, però són compartiments molt oberts, que es barregen. Sí que permet conèixer el pensament intern del noi en un format diferent al Jo sóc un altre (T6-TNC, 2006) d'Esteve Soler. Si es desplega el pensament del Miquel és impossible veure el pensament de la Júlia, que tan aviat s'acomoda com s'incomoda: és un desequilibri buscat. El text l'interpreta una companyia molt tendra. L'entusiasme juga a favor d'algunes escenes, però es percep falta de maduresa escènica.

‘El florido pensil (nenes)'

a Té sentit tornar a fer cantarelles de l'escola de Franco? Més enllà de divertir, i de fer un entranyable record a la memòria per a molts espectadors, la mirada de Fernando Bernués amb una complicitat absoluta de les actrius Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti és demostrar que el franquisme va perpetrar encara més la subordinació de la dona davant de l'home, una obra que remet a l'Alícia ja no viu aquí (Tantarantana, 2010) de Pablo Ley i Josep Galindo.

‘Infàmia'

a Torna Pere Riera. Però ho fa amb una peça petita, de circumstància. Que, a diferència de la seva solvent però breu producció, no qüestiona pilars com ara la família i l'honor. És un privilegi veure com creix aquest Hamlet a la sala d'assaig de l'actriu retirada. El gir final és una bona idea però que no descobreix gaire res més que l'agilitat del dramaturg i director. Bon treball actoral d'un sempre solvent Jordi Boixaderas, una recuperada Emma Vilarasau i un duel bonic d'Anna Moliner i Francesc Ferrer. Té vida.

‘L'avar'

a Si L'avar pretén fer riure la gent honrada, cal admetre que aconsegueix el seu objectiu. Ho fa amb un Joan Pera que no abandona la necessitat de connectar amb el públic, una Alba Florejachs que torna a la comicitat d'una dona que mira de cobrar-se els serveis d'amor més del que pertocaria, un Manuel Dueso que fa el paper d'un tanoca venjatiu i un ampli repartiment d'actors joves que es desviuen pel mal d'amors i per les estretors de mires del pare, aquest avar enfollit per trobar benefici en tot. Si L'avar pretén ser el paper que recuperi Joan Pera com a autor dramàtic, de personatge turmentat, que sap navegar en les profunditats de l'ànima, (com es feia creure en la presentació a la premsa) fracassa estrepitosament. Pera fa un treball efectiu, sense abusar del personatge i sent prou respectuós amb els companys d'escena (els podria arraconar sense compassió), però busca el riure estrident del públic, la gràcia exagerada, i estreny les costures de Molière. Servit molt generosament pels Pirates Teatre (nom apropiat per a una peça que naufraga, per voluntat pròpia, fins que decideix salvar gairebé tot el repartiment). Ja voldria l'empresari del Titanic haver restat tantes víctimes segures, enmig de la boira. Un viatge d'equívocs que evoca La tardor barcelonina de Francesc Pujols, escrita el 1908 i que es va estrenar a La Seca el 2013, dirigida per Fèlix Pons.