poesia
d. sam abrams
Canviant d'estació poètica
Auden va afirmar que la manera de jutjar la carrera d'un poeta era contrastar els poemes de joventut amb els de la maduresa. Si el resultat era que els poemes de l'inici s'assemblaven als poemes del final, estaríem davant d'un fracàs. El Prufrock d'Eliot es troba a anys llum de Quatre quartets. El Mandelstam de Pedra és ben diferent del Mandelstam dels Quaderns de Vorónej.
Una qüestió que no va plantejar Auden era quan un autor sent la necessitat de reiniciar l'obra a partir d'un retorn a l'obra de joventut per agafar una nova embranzida per reprendre el camí i assolir fites més altes. A la poesia catalana recent tenim tres casos d'aquest fenomen: Dret al miracle, de Víctor Obiols (1960), Los Angeles, d'Ernest Farrés (1967), i Matí de la mort, de Jordi Llavina (1968).
Els tres poetes van encetar el camí d'hora i ara porten molts quilòmetres recorreguts. Estan canviant d'estació a la vida però no es resignen a fer la corba descendent de la creativitat. Aquesta necessitat els ha dut a revisitar la seva joventut, a la recerca no d'un calc del seu jo poètic anterior sinó a la recerca d'un catalitzador que els impulsi cap a una nova incandescència lírica.
Obiols ens ha assaltat, literalment, amb un llibre d'una varietat formal i conceptual excepcional. Cançons, elegies, divises, diàlegs, monòlegs, observacions, reflexions... Vers clàssic d'art major i menor, polimetria, vers liberé, formes tancades, formes obertes...
I tot està al servei del seu vitalisme incontenible. L'autèntic vitalisme del poeta que afronta la vida amb totes les seves llums i ombres i, malgrat tot, malgrat tot, aposta per la vida. En aquest sentit, el títol del conjunt és ben significatiu. Dret al miracle té dues lectures possibles: de dret al miracle sense aturar-se i el nostre dret a exigir el miracle. El miracle de la vida, s'entén. Malgrat el pas del temps, el desamor, els desenganys i un llarg etcètera Obiols ho juga tot a la carta de la vida: “Sóc llavor de terratrèmol.” El llibre d'Obiols és una lectura que envigoreix i edifica.
Partint de motius arquitectònics
Ernest Farrés també ha begut a les fonts de la seva primera obra per donar-nos l'extraordinari Los Angeles. D'entrada es tracta d'un conjunt de 40 poemes ecfràstics a partir de motius arquitectònics, acompanyats d'il·lustracions de l'artista Joan Longas. Són poemes ecfràstics moderns, és a dir, interpretatius i no exclusivament descriptius. Los Angeles passarà a la història de la poesia catalana com un dels conjunts ecfràstics més importants que s'han escrit. A més, l'ècfrasi catalana s'inclina sobretot per la pintura i l'escultura i no pas per l'arquitectura. Ara bé, el nostre llibre no es resol en l'ècfrasi, només. El recull és molt més. En aquest sentit, recorda els comentaris de Mandelstam sobre pintura que incloïen una teoria de l'aprehensió de la realitat. Ernest Farrés utilitza l'ècfrasi com a suport d'unes reflexions sobre la condició humana i la vida en el món actual. El resultat, en alexandrins, és una summa vitalis rutilant i diversa.
Tancament de la trilogia poètica
Jordi Llavina ha tornat a La corda del gronxador per després atacar el volum que clou la seva trilogia poètica, una Commedia marcadament civil i física. Matí de la mort és un llibre frontissa que tanca una obra, una època i obre portes al futur. Llavina ha portat el seu realisme líric a noves altures de qualitat intel·lectual i artística. El poeta s'enfronta amb els nuncis de la mort amb veracitat, tenacitat, sensibilitat i intel·ligència. El recull té un to elegíac que arriscadament voreja el desesper, però la celebració commovedora i intensa de la vida sempre triomfa, sempre impera sense cap mena de dubte. El poeta ens demostra que massa sovint ignorem el preciós do que és la vida perquè estem distrets i no ens adonem que la vida és una i es dóna íntegra a cada moment del nostre pas per la terra. Llavina ens ensenya a viure d'una manera més responsable.