Sara Amat: ser o no ser

Una de les àrees més pro­blemàtiques i difícils de la nar­ra­tiva moderna i con­tem­porània són les novel·les i els con­tes que giren a l'entorn d'un pro­ta­go­nista jove. Sovint la crítica mal­tracta aques­tes cre­a­ci­ons perquè per error es deixa guiar només per l'edat física del pro­ta­go­nista, rele­gant les obres a la cate­go­ria de lite­ra­tura juve­nil. Per això hem tri­gat tants anys a ado­nar-nos que novel·les com Mouc­hette, de Ber­na­nos, Kim, de Kipling, i Allò que Mai­sie sabia, de James, o, fins i tot, L'illa del tre­sor i Peter Pan, eren obres adreçades a un públic lec­tor adult. En alguns casos, però, ha que­dat ben clar des de l'inici i el Retrat de l'artista ado­les­cent, de James Joyce, en seria un bon exem­ple.

Ho sapi­guem o no, ha estat i és un dels grans rep­tes de la nar­ra­tiva moderna i con­tem­porània escriure una novel·la que pre­senti un jove que sigui plau­si­ble, és a dir, que sigui un jove de veri­tat, creïble, i, alhora, que esde­vin­gui un suport o un pre­text a través del qual l'autor pugui expres­sar idees que superen clara­ment els paràmetres men­tals del pro­ta­go­nista. És un joc cre­a­tiu arris­cat que es fona­menta en una trampa ben dis­si­mu­lada. Mai­sie sap molt més del que pot saber a la seva edat, però James la cons­tru­eix tan bé que ens empas­sem el frau sense opo­sar cap resistència. 

Pep Puig (1969), el novel·lista i con­tista ter­ras­senc, ha inten­tat seguir el camí de Ber­na­nos, Kipling i James, però no se n'ha sor­tit, al meu parer. La vida sense la Sara Amat  és a mig camí dels dos extrems pos­si­bles: és massa sofis­ti­cada per ser una novel·la juve­nil i no és prou madura i com­plexa per ser una lec­tura enri­qui­dora per a adults. El relat dels 12 dies de la fuga de Sara Amat durant les vacan­ces d'estiu, ama­gada a casa de l'àvia Maria, cal Saba­ter d'Ullas­trell, del copro­ta­go­nista, Pep Puig, no s'enlaira més enllà del món real d'un noi pre­a­do­les­cent que entra tímida­ment a l'ado­lescència. En canvi, Sara Amat se'n passa per l'altre cos­tat perquè és poc ver­sem­blant o con­sis­tent ja que és una mena de Lolita des­vet­llada però des­proveïda de la seva potent càrrega de con­tra­dic­ci­ons natu­rals. Pep vola massa baix i Sara vola més alt però sense gruix, sense cre­di­bi­li­tat.

La novel·la de Puig és el que ano­me­nen un fracàs magnífic. La novel·la no acaba de reei­xir, però altra­ment té molts mèrits artístics com la llen­gua, l'estruc­tura, l'argu­ment, el ritme nar­ra­tiu, el marc tem­po­ral... Amb tants ele­ments a favor és una veri­ta­ble llàstima que l'autor no fes el salt for­mal i con­cep­tual que exi­gia el text.