Codis d'honor

En aquest mes de març ple d'actes al voltant de la dona (la treballadora, la invisible, la que té un sostre de vidre...) voldria parlar d'un heroi-dona de l'antiguitat. Perquè, quants heroi-home clàssics coneixem? Molts. Aquil·les (amb cara de Brad Pitt?), Ulisses (Kirk Douglas?), Hèrcules, Teseu, Perseu... Però quantes heroïnes coneixem? Poques.

Ells forgen la seva llegenda amb grans gestes fora de casa –a la guerra de Troia, enfrontant-se al gegant d'un ull, matant un lleó, eliminant el minotaure, tallant el cap de la medusa–, elles no, elles són el contrapunt d'aquest model. La seva heroïcitat està precisament en la resistència i dins la llar, com Penèlope, teixint i desteixint, i evitant els pretendents.

Però malgrat aquesta aparent passivitat, també juguen un paper important, i posaria d'exemple Lucrècia, perquè el seu sacrifici personal va servir a tot el col·lectiu. I casos així en trobaríem pocs avui dia (de cap gènere).

La patrícia romana Lucrècia va ser violada dins casa seva pel fill del rei (Sext Tarquini). Havia entrat per la porta tractat com un convidat, amb tots els honors, perquè una matrona romana havia d'atendre correctament els seus hostes. Amb nocturnitat i traïdoria ell va escolar-se al seu llit i la va forçar, espasa en mà. Un cop consumat l'abús, confessar els fets no era suficient. S'havia embrutat el seu nom i el de tot el llinatge. Lucrècia va explicar la història a la família i a continuació es va matar clavant-se un ganivet. El seu suïcidi per honor havia de ser útil i servir d'exemple. I la seva mort va desencadenar, simbòlicament, la fi de la monarquia –d'una casa reial indigna– i la proclamació de la República.

En tractar-se d'un episodi tan complex, els artistes han congelat diferents seqüències: l'assalt del príncep, el gest de clavar-se el punyal, la ferida del pit, el retrat coral dels parents escoltant els fets o el jurament públic d'instaurar la República. Qualsevol de les escenes té un intens dramatisme. Podríem esmentar grans noms del Renaixement i del Barroc, des de Boticcelli a Ticià, passant per Rembrandt, que van voler interpretar les desventures de Lucrècia. Als segles XVIII i XIX continuen Gericault, David, Hamilton i l'espanyol Eduardo Rosales. En escultura trobem també magnífiques representacions. En el cas català, al gran Damià Campeny, amb una sublim figura sedent moribunda, gran fita del neoclassicisme a casa nostra.

A la imatge podeu veure una obra del francès Henri Pinta, amb la qual va guanyar el Prix du Rome del 1884, que li va permetre anar pensionat a la capital italiana. L'heroïna vestida íntegrament de blanc, color de la puresa, tacada per la sang, amb el cos defallit, i Brutus, la figura dempeus, amb un plec de la toga al cap, que ens indica que ens trobem en un moment molt transcendent, atès que els homes se'l cobrien únicament en ocasions de gran solemnitat.

Lucrècia es mata i la història avança; des d'aquest punt de vista, em sembla de candent actualitat. Si tots els corruptes declarats que ocupen càrrecs de suposada representació pública tinguessin un mínim codi d'honor, oferirien el seu cap en sacrifici. I si els ciutadans compartíssim el mateix codi, exigiríem mecanismes perquè rodessin, sense contemplacions.