truquen!
arnau puig
L'èxode dels migrants
Gran part de les poblacions dels estats polítics actuals són migrants o ho han estat (migracions internes o externes). Però sigui el tipus de migració que sigui n'hi ha de tres menes: els aventurers, cercadors de noves terres, espais i situacions socials o polítiques per desenvolupar el seu esperit i la seva energia. Hi ha tot seguit els migrants culturals, cercadors de noves formes de pensar, entendre, saber i/o conèixer el món.
Finalment hi ha la més trista de les migracions, la de la misèria, els que han de migrar perquè allà on són nats s'hi moren de fam i menyspreu i hi són bandejats. Els primers i els segons són migrants fins un cert punt per voluntat. Però els tercers són forçats, ho són per la necessitat de la subsistència i migren per preservar la dignitat, la poca que els pugui quedar en i des de la seva misèria existencial.
Però els migrants econòmics ofereixen uns trets especials i, alguns, es converteixen en incòmodes allà on van, atès que per ser migrants es consideren maltractats i menystinguts i, d'entrada, volen tot el que els naturals del país han hagut de lluitar durant segles per aconseguir-ho. Acaben friccionant. Però entre tot plegat hi ha uns grups humans que no són migrants sinó empesos a l'èxode, a marxar del seu terrer perquè els que l'ocupen no els volen perquè són insubmisos, no accepten les imposicions dels manaires.
La gent de l'èxode és rebutjada gairebé arreu perquè esdevenen creadors de noves pàtries, de nous projectes vitals. El compromís icònic ens l'ofereix Verdi al va, pensiero... (Nabucco, 1842), mentre Wagner s'entretenia amb els penitents del Tannhäuser (1845).