Rock amb encens

Vint-i-tres anys després d'actuar per pri­mer cop a Bar­ce­lona, al cap­da­vant ales­ho­res dels Black Crowes, en un con­cert a Zeleste retransmès ínte­gra­ment per l'enyo­rat Sput­nik del Canal 33, Chris Robin­son va tor­nar diven­dres al Poble Nou. Ho va fer, aquesta vegada, al cap­da­vant de la Chris Robin­son Brot­her­hood, un quin­tet de “música hip­pie” (la defi­nició és seva) encu­nyat amb el mateix patró que Gra­te­ful Dead i altres jam bands. És a dir: con­certs de tres hores amb dues parts, segui­dors devots que els seguei­xen de bolo en bolo i reper­to­ris impre­vi­si­bles que varien cada nit.

Enmig d'una forta ferum d'encens, Robin­son va com­parèixer amb una gui­tarra elèctrica pen­jada al coll (quan era can­tant dels Black Crowes no s'havia acos­tat mai a cap) i dis­po­sat a fer entrar paci­ent­ment el públic al seu uni­vers fumeta i psi­codèlic. No van cal­dre ni dos minuts per enten­dre que els teclats galàctics d'Adam Mac­Dou­gall –deu­tors d'asos del rock pro­gres­siu com ara Keith Emer­son, de la defunció del qual ens assa­bentàvem enmig del xou– com­par­ti­rien amb la molt par­ti­cu­lar veu de Robin­son el pro­ta­go­nisme de la nit.

Sense més con­ces­si­ons al reper­tori de Black Crowes que dues cançons de la seva dar­rera –i menys cone­guda– etapa (Roll old Jere­miah i I Ain't hiding), la ger­man­dat de Robin­son va alter­nar cançons dels seus tres dis­cos amb ver­si­ons, mol­tes de les quals irre­co­nei­xi­bles, de Bob Dylan (A Hard Rain's A-Gonna Fall), Gra­te­ful Dead (West L.A. Fade­away) i Johnny Cash (Big River). Una nit, en resum, intensa, amb moments estra­tosfèrics i espe­cial per les poques pos­si­bi­li­tats que hi sol haver a Bar­ce­lona de veure ban­des d'aquesta mena.